Tweet
miquel-misse.jpg
Una de les principals idees que s'han instaurat en l'imaginari col·lectiu per definir la transsexualitat és la metàfora del cos equivocat. Aquesta perspectiva biomèdica, que s'ha convertit en el discurs hegemònic sobre el tema, implica importants conseqüències polítiques. Si la transsexualitat és un problema individual, també és individual la seva solució. Si la transsexualitat és un problema mèdic que es materialitza en el cos, també és al cos el seu tractament. Aquestes respostes poden efectivament alleujar el malestar de les persones trans en alguns casos, però no aborden l'arrel del problema. Des de fa més d'una dècada, l'activisme trans assenyala que ni la transsexualitat és un problema mèdic, ni existeixen els cossos equivocats. Si existissin, pensem bé en quantes persones podrien utilitzar aquest mateix argument: persones primes atrapades en cossos de persones grasses, per posar un exemple.
Altres enfocaments plantegen que la transsexualitat té una important dimensió estructural. Els rols de gènere són una cosa que se'ns imposa a totes les persones en la nostra societat. I de fet, passem part de la infància aprenent com funcionen, practicant els límits de la identitat de gènere que ens ha tocat. N'hi ha que ho gestionen més o menys bé, n'hi ha que ho gestionen amb menys facilitat però aconsegueixen donar sentit a la seva vida vivint com a homes femenins o dones masculines i, finalment, n'hi ha que no aconseguim donar sentit a la categoria de gènere que ens ha sigut assignada i necessitem viure en l'altre gènere per poder ser nosaltres mateixos o nosaltres mateixes.
La tensió amb els rols de gènere la té una part important de la societat, el que varia és com cada persona gestiona aquestes pressions. La transsexualitat és de fet un excel·lent indicador de l'alarmant rigidesa de la nostra cultura de gènere. No té res de biològic i encara menys de cerebral. És una conseqüència del nostre model social. Amb tot això no vull restar valor al canvi corporal perquè és una alternativa per a moltes persones trans, només vull aclarir que no resol res davant el malestar estructural que la transsexualitat planteja.
Ningú vol viure en el cos equivocat. Per això, és urgent resignificar el cos trans de cara a les generacions d'adolescents trans que inicien avui els seus recorreguts. El repte d'aconseguir que puguin pensar el seu cos d'una altra manera i no com el principal responsable del seu malestar. Barcelona acull aquests dies un espectacle excepcional sobre aquests debats, es tracta de Limbo, una creació de Les Impuxibles que estarà fins a finals de mes al Teatre Gaudí. Un excel·lent exercici de cultura trans per pensar el món trans des d'altres paradigmes i obrir nous debats que ens acompanyin a ser una mica més lliures.
Font: http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/opinio/per-una-cultura-trans-4893202
Una de les principals idees que s'han instaurat en l'imaginari col·lectiu per definir la transsexualitat és la metàfora del cos equivocat. Aquesta perspectiva biomèdica, que s'ha convertit en el discurs hegemònic sobre el tema, implica importants conseqüències polítiques. Si la transsexualitat és un problema individual, també és individual la seva solució. Si la transsexualitat és un problema mèdic que es materialitza en el cos, també és al cos el seu tractament. Aquestes respostes poden efectivament alleujar el malestar de les persones trans en alguns casos, però no aborden l'arrel del problema. Des de fa més d'una dècada, l'activisme trans assenyala que ni la transsexualitat és un problema mèdic, ni existeixen els cossos equivocats. Si existissin, pensem bé en quantes persones podrien utilitzar aquest mateix argument: persones primes atrapades en cossos de persones grasses, per posar un exemple.
Altres enfocaments plantegen que la transsexualitat té una important dimensió estructural. Els rols de gènere són una cosa que se'ns imposa a totes les persones en la nostra societat. I de fet, passem part de la infància aprenent com funcionen, practicant els límits de la identitat de gènere que ens ha tocat. N'hi ha que ho gestionen més o menys bé, n'hi ha que ho gestionen amb menys facilitat però aconsegueixen donar sentit a la seva vida vivint com a homes femenins o dones masculines i, finalment, n'hi ha que no aconseguim donar sentit a la categoria de gènere que ens ha sigut assignada i necessitem viure en l'altre gènere per poder ser nosaltres mateixos o nosaltres mateixes.
La tensió amb els rols de gènere la té una part important de la societat, el que varia és com cada persona gestiona aquestes pressions. La transsexualitat és de fet un excel·lent indicador de l'alarmant rigidesa de la nostra cultura de gènere. No té res de biològic i encara menys de cerebral. És una conseqüència del nostre model social. Amb tot això no vull restar valor al canvi corporal perquè és una alternativa per a moltes persones trans, només vull aclarir que no resol res davant el malestar estructural que la transsexualitat planteja.
Ningú vol viure en el cos equivocat. Per això, és urgent resignificar el cos trans de cara a les generacions d'adolescents trans que inicien avui els seus recorreguts. El repte d'aconseguir que puguin pensar el seu cos d'una altra manera i no com el principal responsable del seu malestar. Barcelona acull aquests dies un espectacle excepcional sobre aquests debats, es tracta de Limbo, una creació de Les Impuxibles que estarà fins a finals de mes al Teatre Gaudí. Un excel·lent exercici de cultura trans per pensar el món trans des d'altres paradigmes i obrir nous debats que ens acompanyin a ser una mica més lliures.
Font: http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/opinio/per-una-cultura-trans-4893202
