Tweet
Bandera-trans-27123511-604x270.jpg
Part I:: Feminisme i drets trans: algunes claus per a entendre la polèmica
Sexe i gènere: el debat teòric
Darrere de tot aquest debat més pràctic i immediat sobre què podria implicar no posar cap trava a l’autodeterminació de gènere hi ha un debat teòric complex sobre els conceptes de sexe i gènere. Un debat que moltes feministes consideren que s’ha de poder tenir sense posar en qüestió l’existència de les persones trans i sense perdre de vista la urgència del reconeixement dels seus drets.
Tradicionalment, el feminisme sempre ha entès que el sexe és el conjunt de trets biològics, fisiològics i orgànics que divideix els individus en femelles i mascles, mentre que el gènere serien les característiques, actituds i rols que la societat atorga a una persona en funció del sexe amb què ha nascut; és a dir, tot el procés de socialització –purament social i cultural– que es fa en funció de la biologia de cada individu i que pot variar en funció del context. Segons aquest posicionament, el sexe seria una cosa natural i el gènere una cosa construïda, i ambdós serien compartiments estancs immutables, el primer perquè fa referència a alguns elements que no es poden canviar, com l’agrupació cromosòmica, i el segon perquè s’assignaria només en funció del sexe, i per tant si s’ha nascut amb sexe femení, no es podria tenir gènere masculí. Des d’aquest punt de vista, el sexe determinaria el gènere amb què una persona és socialitzada, i és per això que un sector del feminisme radical no reconeix les dones trans com a dones i considera que la definició de ‘dona’ s’ha de fer només en funció de la biologia.
És una postura que des del transfeminisme es refusa completament, en considerar que les dones trans sí que són dones, que negar-los la identitat va en contra dels seus drets i en tenir unes altres concepcions de sexe i gènere. Esa Díaz, professora especialitzada en filosofia del gènere, parla de tres dimensions del gènere: “Per una banda està l’expressió de gènere. Té a veure amb la roba, el pentinat, el maquillatge… Les normes d’aparença associades a femení i a masculí. Després hi ha la noció d’identitat de gènere, que és com s’identifica una persona, com es percep a si mateixa i el seu lloc al món. I hi ha una tercera noció: el gènere com a classe social, la posició que hom ocupa respecte de les pràctiques socials del gènere. Els qui han estat classificats com a homes ocupen una posició de privilegi.”
Des d’aquesta posició transfeminista, es considera que les dones trans socialitzen com a dones des que fan la transició i que, per tant, tot i que les seves experiències són diferents, són dones i estan oprimides com a tal. “Si fem la llista de totes les opressions que les dones patim, quina no patim les dones trans? Estem hipersexualitzades, cosificades, patim el cànon estètic, la discriminació laboral, invisibilitat als mitjans, invasió de l’espai personal… Els homes trans no pateixen hipersexualització, per exemple”, defensa Judith Juanhuix. “No interactues amb el sexe, interactues amb el gènere, que és el que tu expresses i amb què t’identifiques”.
Des de l’altre sector del feminisme, el lligat al feminisme radical, això es refusa, així com conceptes com el d’identitat de gènere, que es considera essencialista. Defensen que si el gènere és construït, en cap cas no pot formar part natural de la persona i entenen que aquest concepte remet a elements subjectius i intangibles. Però des del transfeminisme també asseguren que refusen els essencialismes. Molts activistes trans són molt crítics amb expressions com “haver nascut en un cos equivocat”, que sembla que vulgui dir que les persones trans han nascut amb una essència interior d’un sexe i el cos d’un altre. Des d’aquest punt de vista, el concepte “identitat de gènere” seria simplement un recurs útil per a parlar de les experiències trans, però no assenyalaria cap essència interior masculina o femenina. De fet, l’activista Miquel Missé és crític amb alguns missatges que considera essencialistes difosos des del col·lectiu LGTBI, com ara “El gènere és al cervell”.
La teoria queer
El debat encara es complica més, però, quan es qüestiona la noció de sexe. Algunes veus posen en qüestió que el concepte de sexe biològic tal com l’entenem sigui un fet natural, un posicionament que també recullen publicacions científiques com ara Nature. Alguns autors de l’anomenada teoria queer –que és un corpus teòric força plural i no pas una teoria unitària– debaten sobre el fet que el sexe sigui també una construcció social, com el gènere. “La concepció binària (home/dona) és quelcom que s’intenta aplicar de manera forçada sobre una realitat que també es pot descriure com un espectre”, explica Díaz. “Una persona pot tenir cromosomes associats al sexe masculí, XY, però genitals associats al sexe femení, hormones associades al sexe femení, òrgans interns que poden ser tant masculins com femenins…” Explica que aquesta no correlació dels criteris per a definir el sexe es pot donar en persones intersexuals, però també en persones que no ho són. “Hi ha dones que no són intersexuals, però que potser tenen un nivell de testosterona que el doctor diu que és massa alt i que tenen un problema hormonal. Però quin nivell de testosterona és normal per a una dona? Aquí hi ha una decisió. Es posa una barrera artificial.”
Hi ha sectors que consideren, però, que el sexe és una realitat material inqüestionable i que no es pot dir que l’existència de persones intersexuals negui el binarisme sexual, entre més, perquè hi ha només dos gàmetes: òvuls i espermatozoides. Destaquen també que és especialment important tenir en compte la diferència sexual en camps com la medicina, que la majoria de persones sí que es podrien encabir en aquesta divisió binària i que aquesta divisió s’ha de tenir en compte per a analitzar el masclisme. “És com si em diguessin que l’estómac també és una construcció social.
No, la part de construcció social és la història de la gastronomia, de com menjar…”, opina Subirats. Díaz, però, puntualitza que no es tracta de negar l’existència de determinades característiques biològiques, sinó de qüestionar la interpretació i classificació que es fa de les persones a partir de l’observació d’aquestes característiques, i també defensa que els gàmetes o els cromosomes són només dos aspectes possibles a escollir per a definir el sexe.
Més enllà d’aquest debat, però, és important destacar que la teoria queer no és ni compartida ni coneguda per totes les persones trans, que en el marc d’aquesta polèmica sovint consideren que s’instrumentalitza per atacar els seus drets. “Ser trans no és una teoria”, explicava a Twitter l’activista Mar Cambrollé.
Abolició del gènere vs. espectre de gèneres
Un concepte que també apareix sovint en aquest debat és l’abolició del gènere. Els sectors propers al feminisme radical defensen que el gènere és quelcom que s’ha d’abolir per acabar amb el patriarcat. És a dir, com que el gènere és la construcció cultural sobre el sexe, és l’arrel de l’opressió de les dones, i si aquesta construcció es desfà, es desfà el patriarcat.
“Hem de fer desaparèixer els gèneres perquè són la cotilla que ens impedeix de viure com volem. Hem d’arribar a que un home es pugui maquillar i que això no suposi cap impediment. En el moment que desapareixen els gèneres, apareixen simplement actituds humanes que poden practicar tant homes com dones”, defensa Subirats, que també creu que si el gènere no existís, ningú no voldria fer una transició perquè res al món seria “d’homes” o “de dones”. Sectors transfeministes també fan una interpretació social i no pas biologicista del fet trans, però entenen que, en un món amb unes normes de gènere encara molt rígides, transitar pot fer més fàcil la vida de moltes persones.
Des del transfeminisme també es parla d’un espectre de gèneres on cabrien moltes etiquetes, com ara el gènere no binari i el gènere fluid. El primer faria referència a les persones que no s’etiqueten ni com a homes ni com a dones i el segon a les persones que tenen una identitat de gènere que pot ser canviant. Subirats creu que aquestes concepcions responen a un procés avançat de dissolució dels gèneres, però que van en la direcció equivocada i que conceptualment no tenen sentit perquè “els gèneres són realitats imposades, no triades” i perquè “els criteris que han de canviar són els socials, no els individuals”. “Que cadascú tingui el seu estil de vida, però ara imposarem més gèneres? Si volem barrejar coses d’home i de dona, fem-ho, però no parlem de gènere.”
Díaz, en canvi, creu que aquestes identitats poden ser revolucionàries: “Capturen l’autoidentificació de les persones i respecten la seva autonomia. Són etiquetes que evidencien que la concepció binària és massa estreta.”
Més enllà de quina estratègia es consideri millor per a acabar amb el patriarcat, activistes trans demanen que no es parli de les seves experiències com si ja s’hagués abolit el gènere, quelcom que no s’aconseguirà a curt termini. “No es pot reclamar que en una societat amb gènere les que som més vulnerables visquem com si no hi fos”, diu Juanhuix. Lamenta que s’acusi les dones trans de fomentar estereotips –anar vestides de manera femenina, amb el cabell llarg…– quan elles necessiten adoptar certs rols per a ser acceptades i que no se’ls negui la identitat. Critica també que alguns sectors del feminisme refusin d’etiquetar les dones trans que no tenen un aspecte femení com a dones, però que alhora les acusin de fomentar els rols de gènere si adopten un aspecte femení: “Reclamen que reproduïm els cànons estètics que elles volen abolir. Per què les dones trans hem de resoldre el problema de l’estructura de gènere? No l’hem creat nosaltres…
Som abans de l’abolició del gènere, som en la situació que ens agredeixen i discriminen. Hem d’aparcar, de moment, aquest debat, perquè som en un nivell anterior, el dels drets, el de voler sobreviure.”
Font: https://www.vilaweb.cat/noticies/fem...f9M2Qt78j4Kg3c
Part I:: Feminisme i drets trans: algunes claus per a entendre la polèmica
Sexe i gènere: el debat teòric
Darrere de tot aquest debat més pràctic i immediat sobre què podria implicar no posar cap trava a l’autodeterminació de gènere hi ha un debat teòric complex sobre els conceptes de sexe i gènere. Un debat que moltes feministes consideren que s’ha de poder tenir sense posar en qüestió l’existència de les persones trans i sense perdre de vista la urgència del reconeixement dels seus drets.
Tradicionalment, el feminisme sempre ha entès que el sexe és el conjunt de trets biològics, fisiològics i orgànics que divideix els individus en femelles i mascles, mentre que el gènere serien les característiques, actituds i rols que la societat atorga a una persona en funció del sexe amb què ha nascut; és a dir, tot el procés de socialització –purament social i cultural– que es fa en funció de la biologia de cada individu i que pot variar en funció del context. Segons aquest posicionament, el sexe seria una cosa natural i el gènere una cosa construïda, i ambdós serien compartiments estancs immutables, el primer perquè fa referència a alguns elements que no es poden canviar, com l’agrupació cromosòmica, i el segon perquè s’assignaria només en funció del sexe, i per tant si s’ha nascut amb sexe femení, no es podria tenir gènere masculí. Des d’aquest punt de vista, el sexe determinaria el gènere amb què una persona és socialitzada, i és per això que un sector del feminisme radical no reconeix les dones trans com a dones i considera que la definició de ‘dona’ s’ha de fer només en funció de la biologia.
És una postura que des del transfeminisme es refusa completament, en considerar que les dones trans sí que són dones, que negar-los la identitat va en contra dels seus drets i en tenir unes altres concepcions de sexe i gènere. Esa Díaz, professora especialitzada en filosofia del gènere, parla de tres dimensions del gènere: “Per una banda està l’expressió de gènere. Té a veure amb la roba, el pentinat, el maquillatge… Les normes d’aparença associades a femení i a masculí. Després hi ha la noció d’identitat de gènere, que és com s’identifica una persona, com es percep a si mateixa i el seu lloc al món. I hi ha una tercera noció: el gènere com a classe social, la posició que hom ocupa respecte de les pràctiques socials del gènere. Els qui han estat classificats com a homes ocupen una posició de privilegi.”
Des d’aquesta posició transfeminista, es considera que les dones trans socialitzen com a dones des que fan la transició i que, per tant, tot i que les seves experiències són diferents, són dones i estan oprimides com a tal. “Si fem la llista de totes les opressions que les dones patim, quina no patim les dones trans? Estem hipersexualitzades, cosificades, patim el cànon estètic, la discriminació laboral, invisibilitat als mitjans, invasió de l’espai personal… Els homes trans no pateixen hipersexualització, per exemple”, defensa Judith Juanhuix. “No interactues amb el sexe, interactues amb el gènere, que és el que tu expresses i amb què t’identifiques”.
Des de l’altre sector del feminisme, el lligat al feminisme radical, això es refusa, així com conceptes com el d’identitat de gènere, que es considera essencialista. Defensen que si el gènere és construït, en cap cas no pot formar part natural de la persona i entenen que aquest concepte remet a elements subjectius i intangibles. Però des del transfeminisme també asseguren que refusen els essencialismes. Molts activistes trans són molt crítics amb expressions com “haver nascut en un cos equivocat”, que sembla que vulgui dir que les persones trans han nascut amb una essència interior d’un sexe i el cos d’un altre. Des d’aquest punt de vista, el concepte “identitat de gènere” seria simplement un recurs útil per a parlar de les experiències trans, però no assenyalaria cap essència interior masculina o femenina. De fet, l’activista Miquel Missé és crític amb alguns missatges que considera essencialistes difosos des del col·lectiu LGTBI, com ara “El gènere és al cervell”.
La teoria queer
El debat encara es complica més, però, quan es qüestiona la noció de sexe. Algunes veus posen en qüestió que el concepte de sexe biològic tal com l’entenem sigui un fet natural, un posicionament que també recullen publicacions científiques com ara Nature. Alguns autors de l’anomenada teoria queer –que és un corpus teòric força plural i no pas una teoria unitària– debaten sobre el fet que el sexe sigui també una construcció social, com el gènere. “La concepció binària (home/dona) és quelcom que s’intenta aplicar de manera forçada sobre una realitat que també es pot descriure com un espectre”, explica Díaz. “Una persona pot tenir cromosomes associats al sexe masculí, XY, però genitals associats al sexe femení, hormones associades al sexe femení, òrgans interns que poden ser tant masculins com femenins…” Explica que aquesta no correlació dels criteris per a definir el sexe es pot donar en persones intersexuals, però també en persones que no ho són. “Hi ha dones que no són intersexuals, però que potser tenen un nivell de testosterona que el doctor diu que és massa alt i que tenen un problema hormonal. Però quin nivell de testosterona és normal per a una dona? Aquí hi ha una decisió. Es posa una barrera artificial.”
Hi ha sectors que consideren, però, que el sexe és una realitat material inqüestionable i que no es pot dir que l’existència de persones intersexuals negui el binarisme sexual, entre més, perquè hi ha només dos gàmetes: òvuls i espermatozoides. Destaquen també que és especialment important tenir en compte la diferència sexual en camps com la medicina, que la majoria de persones sí que es podrien encabir en aquesta divisió binària i que aquesta divisió s’ha de tenir en compte per a analitzar el masclisme. “És com si em diguessin que l’estómac també és una construcció social.
No, la part de construcció social és la història de la gastronomia, de com menjar…”, opina Subirats. Díaz, però, puntualitza que no es tracta de negar l’existència de determinades característiques biològiques, sinó de qüestionar la interpretació i classificació que es fa de les persones a partir de l’observació d’aquestes característiques, i també defensa que els gàmetes o els cromosomes són només dos aspectes possibles a escollir per a definir el sexe.
Més enllà d’aquest debat, però, és important destacar que la teoria queer no és ni compartida ni coneguda per totes les persones trans, que en el marc d’aquesta polèmica sovint consideren que s’instrumentalitza per atacar els seus drets. “Ser trans no és una teoria”, explicava a Twitter l’activista Mar Cambrollé.
Abolició del gènere vs. espectre de gèneres
Un concepte que també apareix sovint en aquest debat és l’abolició del gènere. Els sectors propers al feminisme radical defensen que el gènere és quelcom que s’ha d’abolir per acabar amb el patriarcat. És a dir, com que el gènere és la construcció cultural sobre el sexe, és l’arrel de l’opressió de les dones, i si aquesta construcció es desfà, es desfà el patriarcat.
“Hem de fer desaparèixer els gèneres perquè són la cotilla que ens impedeix de viure com volem. Hem d’arribar a que un home es pugui maquillar i que això no suposi cap impediment. En el moment que desapareixen els gèneres, apareixen simplement actituds humanes que poden practicar tant homes com dones”, defensa Subirats, que també creu que si el gènere no existís, ningú no voldria fer una transició perquè res al món seria “d’homes” o “de dones”. Sectors transfeministes també fan una interpretació social i no pas biologicista del fet trans, però entenen que, en un món amb unes normes de gènere encara molt rígides, transitar pot fer més fàcil la vida de moltes persones.
Des del transfeminisme també es parla d’un espectre de gèneres on cabrien moltes etiquetes, com ara el gènere no binari i el gènere fluid. El primer faria referència a les persones que no s’etiqueten ni com a homes ni com a dones i el segon a les persones que tenen una identitat de gènere que pot ser canviant. Subirats creu que aquestes concepcions responen a un procés avançat de dissolució dels gèneres, però que van en la direcció equivocada i que conceptualment no tenen sentit perquè “els gèneres són realitats imposades, no triades” i perquè “els criteris que han de canviar són els socials, no els individuals”. “Que cadascú tingui el seu estil de vida, però ara imposarem més gèneres? Si volem barrejar coses d’home i de dona, fem-ho, però no parlem de gènere.”
Díaz, en canvi, creu que aquestes identitats poden ser revolucionàries: “Capturen l’autoidentificació de les persones i respecten la seva autonomia. Són etiquetes que evidencien que la concepció binària és massa estreta.”
Més enllà de quina estratègia es consideri millor per a acabar amb el patriarcat, activistes trans demanen que no es parli de les seves experiències com si ja s’hagués abolit el gènere, quelcom que no s’aconseguirà a curt termini. “No es pot reclamar que en una societat amb gènere les que som més vulnerables visquem com si no hi fos”, diu Juanhuix. Lamenta que s’acusi les dones trans de fomentar estereotips –anar vestides de manera femenina, amb el cabell llarg…– quan elles necessiten adoptar certs rols per a ser acceptades i que no se’ls negui la identitat. Critica també que alguns sectors del feminisme refusin d’etiquetar les dones trans que no tenen un aspecte femení com a dones, però que alhora les acusin de fomentar els rols de gènere si adopten un aspecte femení: “Reclamen que reproduïm els cànons estètics que elles volen abolir. Per què les dones trans hem de resoldre el problema de l’estructura de gènere? No l’hem creat nosaltres…
Som abans de l’abolició del gènere, som en la situació que ens agredeixen i discriminen. Hem d’aparcar, de moment, aquest debat, perquè som en un nivell anterior, el dels drets, el de voler sobreviure.”
Font: https://www.vilaweb.cat/noticies/fem...f9M2Qt78j4Kg3c
