Tweet
Les primeres generacions de gais, lesbianes i transsexuals que van viure el franquisme i que després van lluitar pels seus drets s'estan jubilant. Tenen constància que moltes persones grans es tornen a amagar quan necessiten que els cuidin i exigeixen serveis específics. Tres testimonis relaten aquí la seva història.
TEXT: NÚRIA MARRÓN
DIUMENGE, 22 DE FEBRER DEL 2015
Lola té 64 anys i cap de les seves amigues més pròximes sap que és transse*xual. «Sempre he sigut molt femenina i el tema tampoc ha sortit», diu. Què voleu... Des que amb 14 anys va començar a treballar en un cabaret com a cantant i ballarina, la discreció ha sigut la seva aliada. Per pura supervivència, de seguida va intuir que el vestit no havia de ser mai gaire cridaner. Ni el pentinat gaire sensacional. Gràcies a aquesta invisibilitat, creu, es va estalviar la persecució durant el franquisme i el rosari d’abusos que l’han sobreviscut i que sí que han patit moltes de les seves amigues.
A diferència de la majoria de transsexuals, Lola tampoc va tenir problemes ni a la mili ni amb la família. «La primera vegada que vaig anar amb el meu nòvio a visitar els meus pares, em vaig trobar amb un llit de matrimoni a la meva antiga habitació. ‘¿Què? –em va deixar anar la meva mare–. No dormireu per separat, ¿oi?’». A grans trets, Lola, que pren hormones i no s’ha operat, no inventaria grans revessos en la seva vida. No obstant, fa dos anys va morir la parella amb qui havia conviscut durant més de quatre dècades. I va entrar, diu, en un«forat negre». Al dolor de la pèrdua s’hi han sumat un munt de factures que no sap com pagar, un subsidi de tot just 426 euros, una jubilació inexistent –no va cotitzar mai per la seva feina en el món de l’espectacle– i un grapat de preguntes sense respostes clares. ¿Què passarà quan no es pugui fer càrrec de si mateixa? ¿Qui la cuidarà, si no va tenir fills? I, sobretot: ¿serà segur per a ella, tant si està a casa seva o en una residència, que al seu voltant descobreixin que el seu sexe és un altre a l’esperat?
Formació i investigació
Aquestes i altres inquietuds que a un heterosexual no li passarien mai pel cap estan entrant a grans gambades en l’ordre del dia del col·lectiu LGTB (lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals). Durant anys, la vellesa va ser ignorada per la mateixa comunitat, en part per la seva tendència a glorificar la joventut i, sobretot, perquè durant dècades es van centrar en les lluites per l’equiparació de drets.«Oblidar el que pot patir aquesta població és un suïcidi», va avisar ja el 2002 l’activista Beatriz Gimeno en un dels primers assajos sobre la qüestió. Així que quan les primeres generacions que es desfer del secretisme s’han començat a jubilar, han vist que el tràiler que anunciava Gimeno era cert: la tercera edat arribava a pas lleuger gairebé sense investigació acadèmica ni, evidentment, polítiques públiques específiques.
Que alguna cosa està canviant, no obstant, ho demostra l’aparició de fundacions com Enllaç, que des del 2008 dóna suport a persones grans o en situacions de vulnerabilitat. Aquesta entitat, juntament amb l’Ajuntament de Barcelona, ha posat en marxa un grup de treball i imparteix formació especialitzada a cuidadors perquè tinguin en compte des dels seus problemes específics de salut fins a la seva càrrega emocional.
A més, en col·laboració amb el Departament de Treball Social de la Universitat de Barcelona, ultimen la primera investigació que es realitza a Espanya sobre LGTB i tercera edat. L’estudi radiografia el col·lectiu a partir d’entrevistes a 245 persones de més de 50 anys de l’àrea de Barcelona, a les quals se’ls ha preguntat per qüestions que van des de la salut i l’autonomia fins a les atencions i la violència.«Una de les conclusions que emergeixen amb més força és que la major part del col·lectiu vol serveis específics, sent que l’atenció que poden rebre és poc respectuo*sa i temen que perdre l’autonomia els suposi tornar a l’armari», avança el professor i investigador Josep Maria Mesquida, del Grup de Recerca i Innovació en Treball Social, responsable de l’estudi.
En un país on cuidar els pares dependents recau en els fills en més del 86% dels casos, els serveis d’assistència són vitals per a aquesta comunitat, ja que molts o no van tenir descendents o –encara que cada vegada menys– els van perdre en el camí de reconèixer-se a si mateixos. La realitat, no obstant, sovint arriba en forma de cops de puny. Fa anys que el grup Gais Positius va denunciar els insults que algunes persones amb VIH han rebut als geriàtrics per part d’altres usuaris, i que, en algun cas, havia provocat que l’afectat s’acabés refugiant del clima hostil en un psiquiàtric. També es té constància d’algunes residències que han negat l’entrada a persones grans seropositives, emparant-se en la normativa que limita el nombre de pacients de malalties infectocontagioses.
El problema de l’ocultació
L’activista Paulina Blanco, una de les fundadores d’Enllaç, arriba a la conversa amb uns quants greuges més. Els ginecòlegs, per exemple, sempre donen per suposada l’heterosexualitat i algunes institu*cions –en què per sistema es nega la sexualitat de la gent gran– han arribat a separar parelles. Epígraf a part, diu, mereix el problema de l’ocultació: «Una vegada, vam anar a una residència que acollia més de 200 persones i quan vam preguntar quantes persones LGTB hi havia ens van contestar que cap. Ens vam posar a riure. ¿Qui s’ho podia creure? –recorda l’activista, de 65 anys–. S’estima que entre el 3% i el 10% de la població és gai, però la majoria, al fer-se dependent, ho amaga per por de ser rebutjat, que el maltractin o li facin el buit, ja sigui el personal o els mateixos usuaris. És un tema molt ampli que obre molts interrogants. Però després d’una vida de tanta lluita i mentides, d’haver pagat impostos mentre se’ns negaven drets, exigim que, quan ens flaquegin les forces, puguem disposar d’espais on ens sentim segurs, es tingui en compte la nostra trajectòria i se’ns respectin els afectes».
A Madrid, la fundació 26 de Desembre, també dedicada a la gent gran LGTB, va anunciar l’any passat que es proposava impulsar un geriàtric gai «obert a tot aquell que estigués d’acord amb la política del centre». Apunt a peu de pàgina: el nom de la fundació fa referència al dia de 1978 en què la Constitució va fulminar la llei de perillositat i rehabilitació social. Poca broma: en la dècada dels 70 van ser empresonats prop de 1.000 homosexuals, tots homes.
A diferència de l’entitat madrilenya, a Catalunya, de moment, s’està optant per formar el personal que assisteix les persones grans, i que inclou des de directius de centres fins a metges, psicòlegs, infermers i auxiliars. «En ocasions, també tornen a l’armari a la seva pròpia casa. ¿No és terrible? Per por del rebuig, quan contracten auxiliars amaguen elements que podrien evocar la seva orientació o demanen a segons quines amistats que no els visitin mentre aquestes persones són a casa», explica el treballador social Javier Irujo.
En aquestes edats avançades en què se solen dedicar moltes hores a repassar la pròpia vida, aquest tancament en un mateix, amb motius o sense, per la por de ser assenyalat pot arribar a ser cruel. «¿S’imaginen quin estrès no poder compartir les vivències amb ningú? No obstant –afegeix el treballador– també s’ha de dir que són persones que han sobreviscut a moltes coses i que, per tant, tenen molta fortalesa per afrontar les pèrdues i les dificultats de l’edat».
Amb informacions de "Elperiodico.cat"
TEXT: NÚRIA MARRÓN
DIUMENGE, 22 DE FEBRER DEL 2015
Lola té 64 anys i cap de les seves amigues més pròximes sap que és transse*xual. «Sempre he sigut molt femenina i el tema tampoc ha sortit», diu. Què voleu... Des que amb 14 anys va començar a treballar en un cabaret com a cantant i ballarina, la discreció ha sigut la seva aliada. Per pura supervivència, de seguida va intuir que el vestit no havia de ser mai gaire cridaner. Ni el pentinat gaire sensacional. Gràcies a aquesta invisibilitat, creu, es va estalviar la persecució durant el franquisme i el rosari d’abusos que l’han sobreviscut i que sí que han patit moltes de les seves amigues.
A diferència de la majoria de transsexuals, Lola tampoc va tenir problemes ni a la mili ni amb la família. «La primera vegada que vaig anar amb el meu nòvio a visitar els meus pares, em vaig trobar amb un llit de matrimoni a la meva antiga habitació. ‘¿Què? –em va deixar anar la meva mare–. No dormireu per separat, ¿oi?’». A grans trets, Lola, que pren hormones i no s’ha operat, no inventaria grans revessos en la seva vida. No obstant, fa dos anys va morir la parella amb qui havia conviscut durant més de quatre dècades. I va entrar, diu, en un«forat negre». Al dolor de la pèrdua s’hi han sumat un munt de factures que no sap com pagar, un subsidi de tot just 426 euros, una jubilació inexistent –no va cotitzar mai per la seva feina en el món de l’espectacle– i un grapat de preguntes sense respostes clares. ¿Què passarà quan no es pugui fer càrrec de si mateixa? ¿Qui la cuidarà, si no va tenir fills? I, sobretot: ¿serà segur per a ella, tant si està a casa seva o en una residència, que al seu voltant descobreixin que el seu sexe és un altre a l’esperat?
Formació i investigació
Aquestes i altres inquietuds que a un heterosexual no li passarien mai pel cap estan entrant a grans gambades en l’ordre del dia del col·lectiu LGTB (lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals). Durant anys, la vellesa va ser ignorada per la mateixa comunitat, en part per la seva tendència a glorificar la joventut i, sobretot, perquè durant dècades es van centrar en les lluites per l’equiparació de drets.«Oblidar el que pot patir aquesta població és un suïcidi», va avisar ja el 2002 l’activista Beatriz Gimeno en un dels primers assajos sobre la qüestió. Així que quan les primeres generacions que es desfer del secretisme s’han començat a jubilar, han vist que el tràiler que anunciava Gimeno era cert: la tercera edat arribava a pas lleuger gairebé sense investigació acadèmica ni, evidentment, polítiques públiques específiques.
Que alguna cosa està canviant, no obstant, ho demostra l’aparició de fundacions com Enllaç, que des del 2008 dóna suport a persones grans o en situacions de vulnerabilitat. Aquesta entitat, juntament amb l’Ajuntament de Barcelona, ha posat en marxa un grup de treball i imparteix formació especialitzada a cuidadors perquè tinguin en compte des dels seus problemes específics de salut fins a la seva càrrega emocional.
A més, en col·laboració amb el Departament de Treball Social de la Universitat de Barcelona, ultimen la primera investigació que es realitza a Espanya sobre LGTB i tercera edat. L’estudi radiografia el col·lectiu a partir d’entrevistes a 245 persones de més de 50 anys de l’àrea de Barcelona, a les quals se’ls ha preguntat per qüestions que van des de la salut i l’autonomia fins a les atencions i la violència.«Una de les conclusions que emergeixen amb més força és que la major part del col·lectiu vol serveis específics, sent que l’atenció que poden rebre és poc respectuo*sa i temen que perdre l’autonomia els suposi tornar a l’armari», avança el professor i investigador Josep Maria Mesquida, del Grup de Recerca i Innovació en Treball Social, responsable de l’estudi.
En un país on cuidar els pares dependents recau en els fills en més del 86% dels casos, els serveis d’assistència són vitals per a aquesta comunitat, ja que molts o no van tenir descendents o –encara que cada vegada menys– els van perdre en el camí de reconèixer-se a si mateixos. La realitat, no obstant, sovint arriba en forma de cops de puny. Fa anys que el grup Gais Positius va denunciar els insults que algunes persones amb VIH han rebut als geriàtrics per part d’altres usuaris, i que, en algun cas, havia provocat que l’afectat s’acabés refugiant del clima hostil en un psiquiàtric. També es té constància d’algunes residències que han negat l’entrada a persones grans seropositives, emparant-se en la normativa que limita el nombre de pacients de malalties infectocontagioses.
El problema de l’ocultació
L’activista Paulina Blanco, una de les fundadores d’Enllaç, arriba a la conversa amb uns quants greuges més. Els ginecòlegs, per exemple, sempre donen per suposada l’heterosexualitat i algunes institu*cions –en què per sistema es nega la sexualitat de la gent gran– han arribat a separar parelles. Epígraf a part, diu, mereix el problema de l’ocultació: «Una vegada, vam anar a una residència que acollia més de 200 persones i quan vam preguntar quantes persones LGTB hi havia ens van contestar que cap. Ens vam posar a riure. ¿Qui s’ho podia creure? –recorda l’activista, de 65 anys–. S’estima que entre el 3% i el 10% de la població és gai, però la majoria, al fer-se dependent, ho amaga per por de ser rebutjat, que el maltractin o li facin el buit, ja sigui el personal o els mateixos usuaris. És un tema molt ampli que obre molts interrogants. Però després d’una vida de tanta lluita i mentides, d’haver pagat impostos mentre se’ns negaven drets, exigim que, quan ens flaquegin les forces, puguem disposar d’espais on ens sentim segurs, es tingui en compte la nostra trajectòria i se’ns respectin els afectes».
A Madrid, la fundació 26 de Desembre, també dedicada a la gent gran LGTB, va anunciar l’any passat que es proposava impulsar un geriàtric gai «obert a tot aquell que estigués d’acord amb la política del centre». Apunt a peu de pàgina: el nom de la fundació fa referència al dia de 1978 en què la Constitució va fulminar la llei de perillositat i rehabilitació social. Poca broma: en la dècada dels 70 van ser empresonats prop de 1.000 homosexuals, tots homes.
A diferència de l’entitat madrilenya, a Catalunya, de moment, s’està optant per formar el personal que assisteix les persones grans, i que inclou des de directius de centres fins a metges, psicòlegs, infermers i auxiliars. «En ocasions, també tornen a l’armari a la seva pròpia casa. ¿No és terrible? Per por del rebuig, quan contracten auxiliars amaguen elements que podrien evocar la seva orientació o demanen a segons quines amistats que no els visitin mentre aquestes persones són a casa», explica el treballador social Javier Irujo.
En aquestes edats avançades en què se solen dedicar moltes hores a repassar la pròpia vida, aquest tancament en un mateix, amb motius o sense, per la por de ser assenyalat pot arribar a ser cruel. «¿S’imaginen quin estrès no poder compartir les vivències amb ningú? No obstant –afegeix el treballador– també s’ha de dir que són persones que han sobreviscut a moltes coses i que, per tant, tenen molta fortalesa per afrontar les pèrdues i les dificultats de l’edat».
Amb informacions de "Elperiodico.cat"
