Tweet
Isabel_Franc.JPG
Escrit per Isabel Franc, escriptora i còmica de la ploma dijous, 15 de febrer de 2018 14:45
Escrit per Isabel Franc, escriptora i còmica de la ploma dijous, 15 de febrer de 2018 14:45
OPINIÓ
El passat diumenge, 4 de febrer, TV2 va emetre la pel·lícula La vida de Adèle (A. Kechiche, 2013) dins el programa col·loqui Versión Española.
En el debat, coordinat per Cayetana Guillén Cuervo, hi participaven Celia Freijeiro, actriu i productora; Emma Solano, activista LGBT, Irene Pelayo, doctora en Comunicació Audiovisual i Estudis de Gènere, i servidora, escriptora i còmica de la ploma (en tots els sentits).
Està bé que es facin aquests debats. Fins i tot, ara; o, potser, ara millor que mai, tenint en compte que la jutgessa designada per a representar la gran i indissoluble España al Tribunal de Drets Humans d'Estrasburg, María Elósegui, vincula homosexualitat i patologia.
Concretament, i entre d'altres perles*, això és el que va dir: "Qui construeixi i realitzi el seu comportament sexual d'acord al seu sexe biològic desenvoluparà una conducta equilibrada i sana, i qui s'entesti a anar en contra de la seva biologia desenvoluparà diverses patologies".
Concretament, i entre d'altres perles*, això és el que va dir: "Qui construeixi i realitzi el seu comportament sexual d'acord al seu sexe biològic desenvoluparà una conducta equilibrada i sana, i qui s'entesti a anar en contra de la seva biologia desenvoluparà diverses patologies".
Sí, sí, mal que em pesi, aquesta senyora té raó. M'explico: la característica principal del lesbianisme al llarg de la història ha estat la invisibilitat. Des de Safo fins, ben bé, Martina Navratilova, no en coneixem de lesbianes; potser tu sí, lectora feminista habitual, però pregunta-ho al carrer i veuràs que no m'erro. A l'inici del s. XX s'alçaren veus que reclamaven l'existència de les lesbianes; seguint els termes d'aquesta senyora, va ser aquí quan es van començar a entestar a anar en contra de la biologia. La (considerada) primera novel·la lèsbica de la història, és a dir, un relat on una dona deia obertament que estimava una altra dona, correspon a Radclyffe Hall, és de 1928 i es titula El pou de solitud, que, com es dedueix, no augura res de bo. A partir d'aquí, es dona la segona circumstància que acompanya el lesbianisme: la tragèdia. Pràcticament, tota l'obra literària, cinematogràfica i teatral de l'època i èpoques posteriors aboca les protagonistes a suïcidis, malalties, manicomis, solitud, exilis, etc., etc. i, sempre, al fracàs de la relació, que no tindrà cap futur degut a la seva pròpia naturalesa. Hi ha algunes excepcions, Carol, de Patricia Highsmith, per exemple, o L'almanac de les dones de Djuna Barnes, però són això, excepcions, el que ha intentat transmetre el gran poder patriarcal és que si volíem existir, ho tindríem molt cru, hi hauria càstig segur. Amb aquest panorama qui no desenvolupa alguna mena de patologia?.
Potser fora hora de reconèixer aquestes patologies i compensar-les, tant socialment, com econòmicament. Proposo, d'entrada, que l'empresa Kleenex indemnitzi cada lesbiana amb la quantitat proporcional a les injustes llàgrimes vessades en aquest inevitable abocament a la tragèdia. Si ens haguessin deixat estimar lliurement i alegrement, no haguéssim fet tanta despesa en tissús. Se'ns hauria de retornar també tot l'efectiu invertit en atenció psicològica, que no hagués calgut de ser acceptada la nostra opció afectiva-sexual i, ja que hi som, ens haurien d'oferir servei psicològic gratuït, a càrrec de la Seguretat Social, per la resta de les nostres vides. En el terreny social caldria una demanda pública i explícita de perdó —podria aprofitar per fer-ho el TDHE— per tot el mal causat a les lesbianes, que, com bé asseguren, ha derivat en múltiples patologies. I en el terreny acadèmic caldria reparar tots els silencis històrics per mitjà d'una Lesbipedia oficial que inclogui totes aquelles aventures, relats, personatges i episodis invisibilitzats al llarg dels temps.
Potser fora hora de reconèixer aquestes patologies i compensar-les, tant socialment, com econòmicament. Proposo, d'entrada, que l'empresa Kleenex indemnitzi cada lesbiana amb la quantitat proporcional a les injustes llàgrimes vessades en aquest inevitable abocament a la tragèdia. Si ens haguessin deixat estimar lliurement i alegrement, no haguéssim fet tanta despesa en tissús. Se'ns hauria de retornar també tot l'efectiu invertit en atenció psicològica, que no hagués calgut de ser acceptada la nostra opció afectiva-sexual i, ja que hi som, ens haurien d'oferir servei psicològic gratuït, a càrrec de la Seguretat Social, per la resta de les nostres vides. En el terreny social caldria una demanda pública i explícita de perdó —podria aprofitar per fer-ho el TDHE— per tot el mal causat a les lesbianes, que, com bé asseguren, ha derivat en múltiples patologies. I en el terreny acadèmic caldria reparar tots els silencis històrics per mitjà d'una Lesbipedia oficial que inclogui totes aquelles aventures, relats, personatges i episodis invisibilitzats al llarg dels temps.
Seguint els seus principis cristians, la senyora Elósegui hauria de portar al Tribunal d'Estrasburg totes aquestes reivindicacions i demanar la reparació pertinent a fi d'eradicar, d'una vegada per totes, les patologies lèsbiques. De la resta de patologies homosexuals no en puc parlar, però d'aquestes nostres, si és menester, faré campanya per tal que es reconeguin públicament i se'ns compensi comme il faut.
Més informaciò:
