Tweet
ricardo_felipe_augusto_1.jpg
Felip August i Ricard Cor de Lleó
Si calgués escollir una biografia d’un rei homosexual, la de Ricard I Plantagenet és la més evident. Així i tot molts historiadors ho neguen.
Llegint la biografia escrita per Jean Fiori del rei Ricard I Plantagenet (1157-1199), una cosa crida l'atenció: l'esforç del seu autor per negar l'homosexualitat dels diferents personatges històrics que hi apareixen. Des de Roldán (amb Oliveros) a Sir Lancelot (amb Galehaut); mai parla d'amor stricto sensu entre homes, sinó tan sols "d’amor cortès". Quant a Lancelot du lac cita a aquest heroi com a "amant d'homes i dones" tampoc parla de bisexualitat. De la tumultuosa relació entre Enric (germà gran de Ricard) i Felip August de França no sospita res, ni tan sols quan el rei francès es llança, desesperat, a la tomba del seu amant mort per besar-lo. Una cosa semblant passa amb Ricard "Cor de Lleó", de qui explica que no va tenir amants femenines o que el seu casament amb Berenguela de Navarra mai va arribar a consumar-se, dormint en habitacions separades després de les seves noces, o vivint sempre en diferents palaus, o viatjant en vaixells diferents. Si els criteris que Jean Fiori utilitza per negar l'homosexualitat de Ricard utilitzessin per intentar demostrar l'heterosexualitat de molts altres reis, pocs passarem la prova.
Les cròniques de l'època parlen d'un príncep, Ricard, fill de Elionor d'Aquitània i Enric II Plantagenet, que vivia al costat de Felip August de França i que menjaven cada dia a la mateixa taula i del mateix plat, i per les nits no els separaven els seus llits. I el rei de França l'estimava com a la seva pròpia ànima; i tots dos s'estimaven tant que el rei d'Anglaterra estava completament sorprès i meravellat davant l'apassionat amor que hi havia entre ells.S’explica que estant malalt el rei normand, va cridar als seus metges, i aquests li van assenyalar que la seva malaltia era motivada per practicar la sodomia: Recordeu-vos de la destrucció de Sodoma i absteniu-vos dels actes il·lícits, sinó sobrevindrà sobre vós el legítim càstig de Déu. El rei, com a penitència, es va fer assotar en públic i va fer venir la seva esposa per jeure amb ella. Aquesta relació sembla que mai va arribar a consumar-se. No va ser aquesta la primera vegada que una cosa semblant passava, però la seva promesa de portar una vida més "santa i ascètica" era sempre oblidada tan aviat acabava la polèmica. El costum sembla que va ser heretat del seu famós pare, que es feia assotar després de qualsevol de les seves múltiples "relliscades", com per exemple quan va violar una nena d'onze anys a la qual havien deixat encomanada a la seva seguretat, o quan va participar activa o pasivament a l'assassinat de Tomàs Becket.
La relació amorosa entre els dos reis va durar fins a l'anunci que Ricardo anava a casar-se (amb una dona); el rei francès, Felip August, no el va perdonar mai.
La veritat és que Ricard I d'Anglaterra va ser un rei molt diferent al que la novel·la romàntica ens presenta. Durant la seva vida ben just si va trepitjar sòl anglès, actuant més com Duc d'Aquitània que no pas com a Rei d'Anglaterra. Va ser un rei busca-raons, cruel, que es va desentendre de les qüestions polítiques per envernissar-se en mil aventures, sempre envoltat de joves companys de jocs i festes. La seva obsessió era convertir-se en el major rei guerrer de la història. Va morir amb quaranta-dos anys, després de guerrejar contra el seu pare, envair Sicília i Xipre, conquerir Acre, enfrontar-se a Saladí en les Croades, sobreviure a un captiveri i morir atacant una ciutat francesa. El seu cos va ser enterrat en sòl francès, la seva terra.
Però la seva llarga relació amb Felip August de França ja s'havia trencat abans de casar-se, ja que aquest va ser substituït per Raifé de Clermont, un trobador. Les contínues trobades privades amb Saladí i l'historial homoeròtic de tots dos fan suposar que també entre ells hi va haver una relació amorosa, encara que no n’hi ha evidències. A la mort de Saladí, no obstant, Ricard va obligar que es realitzaran misses per la seva ànima. En el seu llit de mort el rei Plantagenet va repetir diverses vegades el nom de Saladí. La llista d'amants masculins que deixava enrere era enorme.
A l'Enciclopèdia Britànica trobem aquesta referència sobre Ricardo I, Cor de Lleó: Ricard I era irresponsable i irascible, posseïa una energia tremenda, i era capaç d'una gran crueltat. Era més capaç que la majoria de la seva família real, un militar d'habilitat consumada, un polític hàbil i capaç d'inspirar bons i lleials col·laboradors... no sembla que hi pugui haver dubte que era un homosexual. No va tenir fills amb la reina Berenguela, amb qui les relacions semblen haver estat merament formals. ("The Annals of Roger of Hovedon”, traducción de Henry Riley, Londres, 1853.)
Texto original: Richard was irresponsible and hot-tempered, possessed tremendous energy, and was capable of great cruelty. He was more accomplished than most of his royal family, a soldier of consummate ability, a skillful politician, and capable of inspiring loyal service. In striking contrast with his father and King John, his brother, he was, there seems no doubt, a homosexual. He had no children by Queen Berengaria, with whom his relations seem to have been merely formal.
Felip August i Ricard Cor de Lleó
Si calgués escollir una biografia d’un rei homosexual, la de Ricard I Plantagenet és la més evident. Així i tot molts historiadors ho neguen.
Llegint la biografia escrita per Jean Fiori del rei Ricard I Plantagenet (1157-1199), una cosa crida l'atenció: l'esforç del seu autor per negar l'homosexualitat dels diferents personatges històrics que hi apareixen. Des de Roldán (amb Oliveros) a Sir Lancelot (amb Galehaut); mai parla d'amor stricto sensu entre homes, sinó tan sols "d’amor cortès". Quant a Lancelot du lac cita a aquest heroi com a "amant d'homes i dones" tampoc parla de bisexualitat. De la tumultuosa relació entre Enric (germà gran de Ricard) i Felip August de França no sospita res, ni tan sols quan el rei francès es llança, desesperat, a la tomba del seu amant mort per besar-lo. Una cosa semblant passa amb Ricard "Cor de Lleó", de qui explica que no va tenir amants femenines o que el seu casament amb Berenguela de Navarra mai va arribar a consumar-se, dormint en habitacions separades després de les seves noces, o vivint sempre en diferents palaus, o viatjant en vaixells diferents. Si els criteris que Jean Fiori utilitza per negar l'homosexualitat de Ricard utilitzessin per intentar demostrar l'heterosexualitat de molts altres reis, pocs passarem la prova.
Les cròniques de l'època parlen d'un príncep, Ricard, fill de Elionor d'Aquitània i Enric II Plantagenet, que vivia al costat de Felip August de França i que menjaven cada dia a la mateixa taula i del mateix plat, i per les nits no els separaven els seus llits. I el rei de França l'estimava com a la seva pròpia ànima; i tots dos s'estimaven tant que el rei d'Anglaterra estava completament sorprès i meravellat davant l'apassionat amor que hi havia entre ells.S’explica que estant malalt el rei normand, va cridar als seus metges, i aquests li van assenyalar que la seva malaltia era motivada per practicar la sodomia: Recordeu-vos de la destrucció de Sodoma i absteniu-vos dels actes il·lícits, sinó sobrevindrà sobre vós el legítim càstig de Déu. El rei, com a penitència, es va fer assotar en públic i va fer venir la seva esposa per jeure amb ella. Aquesta relació sembla que mai va arribar a consumar-se. No va ser aquesta la primera vegada que una cosa semblant passava, però la seva promesa de portar una vida més "santa i ascètica" era sempre oblidada tan aviat acabava la polèmica. El costum sembla que va ser heretat del seu famós pare, que es feia assotar després de qualsevol de les seves múltiples "relliscades", com per exemple quan va violar una nena d'onze anys a la qual havien deixat encomanada a la seva seguretat, o quan va participar activa o pasivament a l'assassinat de Tomàs Becket.
La relació amorosa entre els dos reis va durar fins a l'anunci que Ricardo anava a casar-se (amb una dona); el rei francès, Felip August, no el va perdonar mai.
La veritat és que Ricard I d'Anglaterra va ser un rei molt diferent al que la novel·la romàntica ens presenta. Durant la seva vida ben just si va trepitjar sòl anglès, actuant més com Duc d'Aquitània que no pas com a Rei d'Anglaterra. Va ser un rei busca-raons, cruel, que es va desentendre de les qüestions polítiques per envernissar-se en mil aventures, sempre envoltat de joves companys de jocs i festes. La seva obsessió era convertir-se en el major rei guerrer de la història. Va morir amb quaranta-dos anys, després de guerrejar contra el seu pare, envair Sicília i Xipre, conquerir Acre, enfrontar-se a Saladí en les Croades, sobreviure a un captiveri i morir atacant una ciutat francesa. El seu cos va ser enterrat en sòl francès, la seva terra.
Però la seva llarga relació amb Felip August de França ja s'havia trencat abans de casar-se, ja que aquest va ser substituït per Raifé de Clermont, un trobador. Les contínues trobades privades amb Saladí i l'historial homoeròtic de tots dos fan suposar que també entre ells hi va haver una relació amorosa, encara que no n’hi ha evidències. A la mort de Saladí, no obstant, Ricard va obligar que es realitzaran misses per la seva ànima. En el seu llit de mort el rei Plantagenet va repetir diverses vegades el nom de Saladí. La llista d'amants masculins que deixava enrere era enorme.
A l'Enciclopèdia Britànica trobem aquesta referència sobre Ricardo I, Cor de Lleó: Ricard I era irresponsable i irascible, posseïa una energia tremenda, i era capaç d'una gran crueltat. Era més capaç que la majoria de la seva família real, un militar d'habilitat consumada, un polític hàbil i capaç d'inspirar bons i lleials col·laboradors... no sembla que hi pugui haver dubte que era un homosexual. No va tenir fills amb la reina Berenguela, amb qui les relacions semblen haver estat merament formals. ("The Annals of Roger of Hovedon”, traducción de Henry Riley, Londres, 1853.)
Texto original: Richard was irresponsible and hot-tempered, possessed tremendous energy, and was capable of great cruelty. He was more accomplished than most of his royal family, a soldier of consummate ability, a skillful politician, and capable of inspiring loyal service. In striking contrast with his father and King John, his brother, he was, there seems no doubt, a homosexual. He had no children by Queen Berengaria, with whom his relations seem to have been merely formal.
