Tots sabem que l'atracció i la passió tenen data de caducitat (si més no amb el temps mimben, quedant l'apreci i l'amistat) i no té sentit negar que tots hem desitjat a d'altres, si és que no ens hi hem ficat al llit en alguna ocasió.
Ademetre-ho significa no enganyar, ni enganyar-se a si mateix.
Però, aquest realisme i sinceritat dels de la parella oberta no pot ser sovint una excusa d'aquells que són promísquos a ultrança, que van a la seva i que són incapaços d'estimar verdaderament a una altra persona?
Clar que als incondicionals de la parella tancada se'ls pot acusar d'idealistas i poc pràctics. Que del compromís en fan una obsessió. I que al posar-se d'esquenes a la realitat poden acabar sent uns hipòcrites, basant la seva relació de parella en l'aparença i la mentida.
Així doncs, què tal si contemplem l'alternativa "single" no com un estat circumstancial sinó com un estil de vida?
Comentario