Tweet
Pobre i negre.jpg
El documental 'I am not your negro', que s'estrena divendres que ve, rescata la figura de l'assagista James Baldwin, ardent defensor de la igualtat entre races. El seu llegat literari és tan pertinent avui com fa mig segle.
Què diu sobre la nostra societat i, en particular, la nord-americana que els laments humanistes d'un autor siguin avui tan rellevants com fa mig segle? Res de bo, certament. Aquest autor és James Baldwin, mort el 1987, en qui s'ha inspirat el director Raoul Peck per a I am not your negro, que divendres que ve arriba a les nostres cartelleres després d'haver sacsejat consciències en diversos festivals.
I am not your negro comença amb material d'arxiu de l'autor, però de seguida cus imatges de protestes del moviment Black lives matters. Els pensaments del famós assagista -també crític, novel·lista i dramaturg- sobre l'experiència negra als EUA són dolorosament actuals. Els paral·lelismes són massa naturals.
El film es basa en part en un llibre inacabat de Baldwin que la germana de l'escriptor, Gloria Karefa-Smart, va entregar a Peck. S'havia de titular Remember this house i havia de ser una meditació sobre tres amics assassinats: Martin Luther King Jr., Malcolm X i l'activista pels drets civils Medgar Evers, a qui Baldwin va dedicar el llibre Nada personal.
SAMUEL L. JACKSON
La vida, l'obra i la mort d'aquests tres personatges s'entrellacen en la pel·lícula amb les idees de Baldwin, narrades amb persuasiva veu en off per Samuel L. Jackson o exhalades per la mateixa icona ètica en grans aparicions televisives.
Sovint, s'escullen com a contrapunt les imatges d'un Hollywood daurat desconnectat de l'experiència relatada per Baldwin, al qual el cine despertava sentiments tant de fascinació com d'alienació. Les seves paraules ens recorden que el negre, fins i tot quan era retratat de forma positiva, com en tantes pel·lícules protagonitzades per Sidney Poitier, era castrat de la seva possible sexualitat. O com se celebrava que els personatges castigadors i xenòfobs de John Wayne no arribessin a madurar.
Va començar sent predicador, però als 17 va deixar l'església i va començar a assenyalar la hipocresia del cristianisme
Baldwin no odiava els blancs, sinó que sentia compassió per ells. La carta al nebot acaba gairebé amb les paraules: «No podem ser lliures fins que ells siguin lliures». La principal responsable d'aquesta acceptació va ser una professora blanca que va tenir als 10 anys, Orilla Miller -els seus nois li deien Bill-, sobre la qual va escriure en el seu assaig The devil finds work de 1976: «Em va donar llibres per llegir i em va parlar sobre els llibres, i sobre el món… I em va portar a veure obres i pel·lícules, pel·lícules i obres a les quals ningú més hauria somiat de portar un noi de 10 anys. L'adorava, per descomptat, i absolutament».
BECA APARÍS
Entre els 14 i els 16 anys, Baldwin va transmetre els seus precoços coneixements del món com a jove predicador -el seu padrastre també es va dedicar a això- en una església pentecostal de Harlem. Aquell passat recorre tota la seva obra: s'adverteix en un llenguatge articulat però rabiós, amb cert to exhortatiu, enfocat sobretot a convèncer. Però als 17 anys va deixar l'església i va començar a assenyalar les hipocresies del cristianisme.
Gràcies a una beca va poder marxar a París, on es va alliberar del terror racial del seu país i va poder escriure amb tranquil·litat. Les seves primeres novel·les tenen rastres autobiogràfics: es pot detectar el mateix Baldwin en els protagonistes tant de Ves i digues-ho a la muntanya, un jove que no acaba d'entendre's bé amb la religió, com de La habitación de Giovanni, un americà que viu a París i se sent atret pels homes.
La seva obra i les seves aparicions a la tele els anys 60 i 70 són de culte i
material d'estudi a la universitat
Baldwin va voler tornar al seu país i prendre més partit després de veure la famosa foto de l'adolescent negra Dorothy Counts caminant amb orgull el seu primer dia en un institut de Carolina del Nord en principi per a blancs, amb aquests entregats a la seva vexació i humiliació en un segon pla. «Em va posar furiós», va escriure. «Em va omplir tant d'odi com de llàstima. I em va fer sentir vergonya».
Els seus escrits i aparicions televisives dels anys 60 i 70 són de culte i material habitual en els plans d'estudi d'universitats nord-americanes. Per desgràcia, ara gairebé ningú escriu com ell. Va ser això el que va animar el crític cultural i escriptor polític Ta-Nehisi Coates a escriure Entre el mundo y yo, assaig tan abrasiu com La pròxima vegada el foc. És el més semblant a Baldwin que ens queda. En fan falta més com ell.
Font:http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/oci-i-cultura/james-baldwin-orgull-ser-pobre-gai-negre-5940029
El documental 'I am not your negro', que s'estrena divendres que ve, rescata la figura de l'assagista James Baldwin, ardent defensor de la igualtat entre races. El seu llegat literari és tan pertinent avui com fa mig segle.
Què diu sobre la nostra societat i, en particular, la nord-americana que els laments humanistes d'un autor siguin avui tan rellevants com fa mig segle? Res de bo, certament. Aquest autor és James Baldwin, mort el 1987, en qui s'ha inspirat el director Raoul Peck per a I am not your negro, que divendres que ve arriba a les nostres cartelleres després d'haver sacsejat consciències en diversos festivals.
I am not your negro comença amb material d'arxiu de l'autor, però de seguida cus imatges de protestes del moviment Black lives matters. Els pensaments del famós assagista -també crític, novel·lista i dramaturg- sobre l'experiència negra als EUA són dolorosament actuals. Els paral·lelismes són massa naturals.
El film es basa en part en un llibre inacabat de Baldwin que la germana de l'escriptor, Gloria Karefa-Smart, va entregar a Peck. S'havia de titular Remember this house i havia de ser una meditació sobre tres amics assassinats: Martin Luther King Jr., Malcolm X i l'activista pels drets civils Medgar Evers, a qui Baldwin va dedicar el llibre Nada personal.
SAMUEL L. JACKSON
La vida, l'obra i la mort d'aquests tres personatges s'entrellacen en la pel·lícula amb les idees de Baldwin, narrades amb persuasiva veu en off per Samuel L. Jackson o exhalades per la mateixa icona ètica en grans aparicions televisives.
Sovint, s'escullen com a contrapunt les imatges d'un Hollywood daurat desconnectat de l'experiència relatada per Baldwin, al qual el cine despertava sentiments tant de fascinació com d'alienació. Les seves paraules ens recorden que el negre, fins i tot quan era retratat de forma positiva, com en tantes pel·lícules protagonitzades per Sidney Poitier, era castrat de la seva possible sexualitat. O com se celebrava que els personatges castigadors i xenòfobs de John Wayne no arribessin a madurar.
Va començar sent predicador, però als 17 va deixar l'església i va començar a assenyalar la hipocresia del cristianisme
Baldwin no odiava els blancs, sinó que sentia compassió per ells. La carta al nebot acaba gairebé amb les paraules: «No podem ser lliures fins que ells siguin lliures». La principal responsable d'aquesta acceptació va ser una professora blanca que va tenir als 10 anys, Orilla Miller -els seus nois li deien Bill-, sobre la qual va escriure en el seu assaig The devil finds work de 1976: «Em va donar llibres per llegir i em va parlar sobre els llibres, i sobre el món… I em va portar a veure obres i pel·lícules, pel·lícules i obres a les quals ningú més hauria somiat de portar un noi de 10 anys. L'adorava, per descomptat, i absolutament».
BECA APARÍS
Entre els 14 i els 16 anys, Baldwin va transmetre els seus precoços coneixements del món com a jove predicador -el seu padrastre també es va dedicar a això- en una església pentecostal de Harlem. Aquell passat recorre tota la seva obra: s'adverteix en un llenguatge articulat però rabiós, amb cert to exhortatiu, enfocat sobretot a convèncer. Però als 17 anys va deixar l'església i va començar a assenyalar les hipocresies del cristianisme.
Gràcies a una beca va poder marxar a París, on es va alliberar del terror racial del seu país i va poder escriure amb tranquil·litat. Les seves primeres novel·les tenen rastres autobiogràfics: es pot detectar el mateix Baldwin en els protagonistes tant de Ves i digues-ho a la muntanya, un jove que no acaba d'entendre's bé amb la religió, com de La habitación de Giovanni, un americà que viu a París i se sent atret pels homes.
La seva obra i les seves aparicions a la tele els anys 60 i 70 són de culte i
material d'estudi a la universitat
Baldwin va voler tornar al seu país i prendre més partit després de veure la famosa foto de l'adolescent negra Dorothy Counts caminant amb orgull el seu primer dia en un institut de Carolina del Nord en principi per a blancs, amb aquests entregats a la seva vexació i humiliació en un segon pla. «Em va posar furiós», va escriure. «Em va omplir tant d'odi com de llàstima. I em va fer sentir vergonya».
Els seus escrits i aparicions televisives dels anys 60 i 70 són de culte i material habitual en els plans d'estudi d'universitats nord-americanes. Per desgràcia, ara gairebé ningú escriu com ell. Va ser això el que va animar el crític cultural i escriptor polític Ta-Nehisi Coates a escriure Entre el mundo y yo, assaig tan abrasiu com La pròxima vegada el foc. És el més semblant a Baldwin que ens queda. En fan falta més com ell.
Font:http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/oci-i-cultura/james-baldwin-orgull-ser-pobre-gai-negre-5940029
