Tweet
formen part de la vida, de totes les persones
i del conjunt de les relacions humanes i socials.
La cura té a veure amb la sostenibilitat de la
vida, el benestar de les persones i amb la
manera com cobrim les necessitats bàsiques
quotidianes: subsistència, protecció, afecte,
coneixement, participació, descans, creativitat,
identitat, llibertat... Entenem la dependència
com a aquella situació en la qual no podem,
o no volem, atendre les nostres pròpies necessitats
o no establim relacions de cura recíproca
amb altres persones.
La cura i la dependència tenen cos sexuat,
perquè, malgrat la seva universalitat, dones
i homes ens situem de manera diferent davant
d’elles. Les dones, més enllà de la nostra
diversitat econòmica, ètnica, laboral, a la
nostra pràctica quotidiana participem de
forma molt activa i decisiva en la sostenibilitat
de la vida, del planeta i de la economia.
Aquest treball de cura de les dones, malgrat
la importància personal i social que té, ha
estat invisible, infravalorat i devaluat.
En la necessitat social de cura ha estat i és
decisiva la participació de les dones migrades
amb la seva feina desenvolupada moltes
vegades en condicions de precarietat extrema.
Les dones immigrades fan el treball de cura
de les persones perquè la nostra societat no
ha sabut, o no ha volgut, donar resposta a
aquest tipus de dedicació des de les seves
pròpies possibilitats. Moltes dones immigrants,
per fer aquest treball, deleguen la cura de
les seves filles i fills i de les seves persones
més properes a xarxes socials dels seus països
d’origen, formades també per dones. Així
cal fer visible la globalització de la cura, al
mateix nivell que la globalització política i econòmica.
La ferma posició de les dones per la cura i la
sostenibilitat de la vida també ha estat i és present
en els conflictes bèl·lics, tot afirmant que la pèrdua
de vides humanes és un element de destrucció del
nostre futur i treballant per la recuperació del diàleg
entre les parts enfrontades i entre les dones que
segueixen tenint cura de la vida als dos bàndols.
Aquestes experiències han fet possible desenvolupar
projectes d’escolta atenta, de diàleg i d’humanització
de les relacions per trobar una sortida al conflicte
com ho estan fent les dones d’Ahotsak i el moviment
feminista al País Basc.
Els desitjos de les dones, per una banda, i la
precarietat a l’ocupació, les diferents formes
d’estructuració de les xarxes socials familiars i la
manca de recursos de suport per part de les administracions
públiques, per una altra, han desequilibrat
l’anomenada divisió sexual del treball i la falsa
divisió entre el que és públic i el que és privat. Per
a les feministes això és una crisi social que requereix
repensar la societat per posar en el centre la vida
de les persones.
La resposta del govern enfront d´aquesta crisi ha
estat l’anomenada llei de dependència. Aquesta
llei tindria de positiu el reconeixement del dret
individual de les persones a ser ateses quan són
dependents i que intenta resoldre les situacions més
límits de la dependència. Però el mateix concepte
de dependència és excessivament biologicista i la
llei contempla bàsicament les situacions irreversibles,
neix amb recursos totalment insuficients, no és
universal, no incideix en el trencament del model
de la divisió sexual del treball, potencia la continuïtat
de l’assignació del treball de cura a les dones i
presenta un llarg etcètera de problemes. Les dades
que disposem de com es desenvoluparà la llei
assenyalen el desenvolupament d’una xarxa privada
d’atenció a la dependència que pugui aprofitar la
ma d’obra immigrant o la de les cuidadores
familiars en unes condicions laborals caracteritzades
per la precarietat.
Proposem al conjunt de la societat reflexionar
sobre els drets de cura i la cuidadania. Volem
cercar i recuperar les diverses experiències
de les dones, per tal de fer camí i avançar
cap a la transformació de la societat i aconseguir
que l’atenció de les necessitats de les
persones i la sostenibilitat de la vida estiguin
situades al centre. I per aconseguir-ho cal el
repartiment dels treballs entre homes i dones.
Exigim de les polítiques públiques que, a partir
del reconeixement i valoració de les experiències
de sostenibilitat de la vida portades a
terme per les dones de forma quotidiana, posin
els recursos socials al servei de les necessitats
de les persones i no en funció del benefici i
de la rendibilitat econòmica del mercat.
També volem i exigim la transformació de
la vida quotidiana de les ciutats per tal que
la organització urbanística, els equipaments,
la mobilitat, els espais per la relació i la cura,
les xarxes ciutadanes i els espais de suport
social... donin resposta a la necessitat de
cura individual i social, segons l’experiència
de les dones i del moviment feminista.
I, també volem transformar la relació i les
contradiccions entre el treball assalariat i els
drets de cura. Denunciem la precarietat en
l’ocupació, en les seves múltiples expressions,
el temps de treball i la seva distribució, la
valoració social dels diversos treballs....
Aquests són elements claus de les desigualtats
socials que tenen color, estan tenyides de
gènere, en una societat patriarcal.
