Tweet
Aquest és un llibre adreçat als gais?
No, no està adreçat només als gais, o als catòlics. És per a totes les persones que reflexionen sobre la consciència, l’existència, la llibertat i el sentit de la vida. És un llibre sobre la confrontació i la relació entre un individu i una institució. En aquest cas, és un mossèn que surt de l’armari davant de la seva Església, de la seva comunitat, però també davant d’una Església que és una institució, i no només religiosa, sinó també política, social, cultural, etc.
Per tant, la seva primera pedra és la sortida de l’armari?
Sí, va ser el començament de la construcció d’un nou edifici. La primera pedra rebutjada per la institució i per la comunitat que m’hauria d’ajudar, perquè aquest és el sentit de tota comunitat religiosa. La sortida de l’armari va ser la revolta contra l’Església però també una cosa molt més positiva: la construcció d’un nou edifici, la primera pedra d’una transparència i d’una serenitat que tothom necessita, però que els creients busquen en la religió i en la fe.
Després que fes pública la seva homosexualitat, ha vist algun canvi en relació a aquest tema en l’Església?
No, cap. El canvi l’esperava quan el Papa Francesc va anunciar els dos Sínodes, perquè va ser un acte coratjós com per dir a la jerarquia eclesiàstica i als fidels que calia reflexionar seriosament sobre la família, el matrimoni, la sexualitat, l’amor i sobre els temes més importants de la humanitat. En aquests temes no es pot imposar res i el que cal fer primer és escoltar a les persones. Aquesta va ser la promesa del Papa. I això no es va fer. En els dos Sínodes les minories sexuals van ser rebutjades d’entrada amb molta diplomàcia. L’Església ha fet exactament tot el contrari del que Jesús ensenyava en les seves paràboles. La meva sortida de l’armari va ser la protesta per posar en evidència que no estava canviant res.
Però sovint hi ha la percepció que, amb aquest nou Papa, l’Església s’està movent...
Sí, en l’opinió pública sembla que l’Església es mou, que es fan dos Sínodes, que el Papa diu una paraula més oberta, etc., i tots tenen la sensació que s’han solucionat els problemes. I això és dolent, perquè acostuma a l’opinió pública a pensar que no tenim més problemes, mentre que només és un maquillatge, i està molt a prop de ser una manipulació. Leopardi parla de “canviar-ho tot per a no canviar res”, i així funciona l’Església. Sembla que s’han produït grans reflexions i reunions durant els Sínodes, i no ha canviat absolutament res, perquè ningú a l’Església no s’ha confrontat amb l’homosexualitat de veritat.
En el subtítol del llibre, encara es defineix com a “mossèn gai”. Sap si això molesta a la jerarquia eclesiàstica?
Jo només sóc fidel a la teologia catòlica: jo seré mossèn per sempre, encara que no volgués ser-ho. Vaig rebre un sagrament per sempre, i no el puc cancel·lar. Si agrada o no agrada a l’Església m’és igual. A més, el títol del llibre vol ser també un manifest: mossèn gai no significa només una declaració que existeixen mossens homosexuals, sinó que és bo que siguin mossens gais, com és bo que hi hagi monges lesbianes. És bo que cada orientació sexual estigui representada a l’Església, perquè porta els seus propis dons i carismes.
I monsenyor ho continua sent?
Crec que no, però això no m’importa gens. No m’han comunicat que m’hagin retirat el títol, però imagino que ho han fet. Monsenyor és un títol eclesiàstic que a la llum de la fe no significa absolutament res, són jocs humans. Donem títols perquè ens agrada molt això dels títols i portar moltes coses tipus Gai Pride. A l’Església catòlica anem tots transvestits com en un fantàstic Pride i no ho reconeixem. El Gai Pride només ha fet que manllevar la idea de les processons catòliques!
El llibre 'La primera pietra', de Krzysztof Charamsa | Jordi Borràs
Ara que ja han passat uns mesos des que va sortir de l’armari, com va viure-ho tot plegat?
Ho he viscut com un alliberament, amb tots els problemes de falta de feina, però he estat molt ple d’alegria per l’alliberament. A més, quan tens al costat algú que t’estima i sents que has fet alguna cosa que era necessària per ser tu mateix, mires també certs problemes de la vida de manera més positiva. En aquest temps, viure a Catalunya ha estat una gràcia, perquè després d’una sortida de l’armari necessites un ambient d’acollida i cares concretes de persones que et donen ànims i no et jutgen.
I a Polònia, com s’ha viscut tot això?
La meva família viu a Polònia, i allà això ha estat un malson. És trist que visquin un malson catòlic. Polònia viu un temps d’ofensa dels drets humans, d’una homofòbia que creix promocionada per l’Església Catòlica, però també creix la xenofòbia. Polònia no ha acollit ni un sol refugiat i no ho han fet en nom de la raça blanca catòlica, perquè tenen por, igual que de les minories sexuals.
Jo aquí a Catalunya estava feliç i ells patien per mi a Polònia. I fins i tot jo m’he sentit malament de com he “creat” patiment per les persones que més estimo. Però avui puc dir que ells han superat aquestes proves de manera excel·lent, i estan molt més forts i conscients. La sortida de l’armari ha estat una conversió per a tota la família. La meva mare és ara una gran activista dels drets humans, i és molt catòlica. Amb la meva sortida de l’armari ha descobert que hi ha alguna cosa més que a l’Església és rebutjada i ofesa, i això no és contra la fe. La fe ha d’ampliar horitzons.
I ells han patit molt?
Els meus nebots han patit a l’escola, que és catòlica, per l’oncle “pervertit” que tenen. Nosaltres vam preparar la meva neboda, i li vam dir que començarien a haver-hi atacs contra el seu oncle, i ella un dia va tornar plorant de l’escola dient que nosaltres li havíem dit que seria tot contra l’oncle, però no contra ella. Els que van ser estigmatitzats van ser els meus nebots. I jo no podia parar de preguntar-me: On vivim, a la civilització? En una religió d’amor? Però si en nom d’aquesta religió es transmet un odi, un patiment i un dolor que és difícil de denunciar, perquè passa per la mentalitat de la gent! Quan la meva família protestava a l’escola, no rebia cap comprensió. Els mestres els hi deien que era una escola catòlica i que s’havien de respectar les seves idees. Però tot això és responsabilitat de l’Església, que m’ha fet sortir de l’armari així, perquè si l’Església no fos homòfoba jo estaria tranquil.
Charamsa explica com ha patit la seva família, que viu a Polònia, la seva sortida de l'armari | Jordi Borràs
Tot això ha afectat a la seva fe?
Sí, però de manera positiva. Avui sóc més creient que abans. Estic totalment lliure dels formalismes i legalismes de la fe. He descobert allò essencial, i la meva sortida de l’armari l’he fet en nom de la meva fe. Si no hagués sortit de l’armari hagués esdevingut un hipòcrita fariseu en nom d’un sistema. Podia haver-me centrat en fer la meva carrera, arribar a ser bisbe i tenir la relació amb la meva parella amagada. Però nosaltres no vam pensar mai en tenir una relació amagada.
I creu vostè en l’Església Catòlica?
No, perquè els catòlics no han de creure en l’Església. Cal creure en Déu, en Jesucrist, en l’Esperit Sant, però no en l’Església. Jo crec en Déu i crec que ha format una comunitat perquè siguin germans, però no puc creure en la institució. No puc creure en una comunitat de persones, puc tenir confiança o perdre’n. I la confiança va viure un moment fort de crisi, i no en el moment de la sortida de l’armari, sinó molt abans. L’Església està fent una defensa paranoica de certes coses, i ha de reflexionar i adequar-se, i ho farà segur. Ara aposta per l’opció de bloquejar-ho tot i tenir més temps. Però la meva fe cristiana existeix, i avui és més forta, transparent i evangèlica. Després de la sortida de l’armari vaig recuperar també la confiança en la gent, la fe en les persones, i en la seva bondat. He tingut sort de trobar moltes persones bones i comprensives, i tot això m’ha permès veure la gent molt més d’a prop que des d’una oficina del Vaticà. La comunitat homosexual lluita contra l’Església, però lluita perquè va ser ferida profundament i ho va ser en punt que per molts homosexuals és molt important: la espiritualitat. El rebuig a l’Església és un acte de defensa de la comunitat homosexual.
Ha parlat vostè amb el nou arquebisbe de Barcelona, Joan Josep Omella?
No, mai, no el conec. Ell només va prohibir una conferència meva, però em va fer un gran favor, perquè tota Amèrica Llatina va acabar parlant d’aquesta conferència, que havia de fer a Barcelona. I tot això va ser gràcies a Omella. A la conferència potser hi haguessin anat com a molt 100 persones però va arribar a tothom gràcies a Omella. Quan comences a perseguir aquestes petites coses, les recrees, i m’ha fet un favor. Però això també té coses negatives: una prohibició d’aquest tipus fa entrar en l’Església l’amenaça dels altres. Aquesta tècnica la conec molt bé, de la Congregació per a la Doctrina de la Fe: s’escull un enemic per a perseguir-lo, però no per a corregir-lo, sinó per a mostrar als altres que alguna cosa està malament. És fer processos per espantar els altres, i això és horrible i es produeix en l’Església.
Vostè va escriure una carta al Papa. Li va respondre, o es va dirigir ell a vostè per parlar-ne?
No. El Vaticà no m’ha donat cap mena de resposta. O millor dit, la resposta del Vaticà a la meva sortida de l’armari es va produir en el mateix moment en que vaig donar la roda de premsa anunciant que era gai, perquè ja estava en marxa una altra roda de premsa que deia que jo ja no treballaria més allà. I ningú més no s’ha preocupat de mi. La casa de germanetes on vivia la vaig haver de deixar automàticament. I tot això és contra l’Evangeli, perquè poden dir que sóc un dimoni, però ells són seguidors de Jesús i diuen que aquesta Església és oberta a tothom i per anar a buscar l’últim pecador, però a mi no m’ha buscat ningú! El Papa Francesc deia que els catòlics havien de ser un hospital de guerra que va a buscar ferits, que no en perd cap, que s’esforça per sortir fora, etc. Però el meu cap a la Congregació per a la Doctrina de la Fe, que té el meu número de telèfon, tampoc es va preocupar de parlar amb mi ni d’escoltar-me. Res de res.
De fet, el Vaticà va dir que era el bisbe de Pelplin (Polònia), Ryszard Kasyna, qui s’havia d’ocupar del seu cas...
Sí, però com pot ser? Jo tota la vida he treballat al Vaticà! Clar que poden trobar una llei que digui que formalment és aquest bisbe de Polònia qui s’ha d’ocupar del meu cas, però jo treballava al Vaticà, i és el Vaticà qui m’ha de jutjar. De fet, el que fa més mal i confirma l’homofòbia contra la qual he fet la meva denúncia, és que en el decret de les penes no parlen d’homosexualitat, ningú ho ha dit mai. Això és com si et jutja un tribunal però no et diu quin és el teu crim o pecat, i en aquest cas no et pots defensar.
Krzysztof Charamsa amb el seu llibre 'La primera pietra' | Jordi Borràs
I el celibat?
El celibat que ensenya l’Església està profundament marcat per l’heterosexualitat. Ens han posat al cap que en el celibat hem de renunciar a la dona i al matrimoni amb la dona. Doncs bé, jo a això sí que he renunciat. Amb la mateixa formalitat que l’Església em jutja, jo la jutjo a ella. Les armes de l’Església són perilloses, perquè algú les pot utilitzar en contra seva. Tot això, de fet, és com el cas català.
Què vol dir?
Et posen davant la Constitució, que has d’obeir. Però abans de la Constitució hi ha els drets humans, i la Constitució ha de protegir els drets humans, i si no els protegeix completament ha de ser corregida i no es pot utilitzar com a argument. El meu llibre és un llibre sobre la discriminació de l’individu en situacions molt complexes que no són fàcils d’explicar. I això també és com el cas català, que no és fàcil d’explicar a Europa. He estat a Amsterdam, en el Gai Pride, i pràcticament no hem parlat d’homosexualitat perquè els he intentat explicar el cas català, perquè ells no l’entenien bé.
A vostè li agradaria casar-se per l’Església?
Jo no faig servir aquest fórmula, perquè per a mi no és teològica. A l’Església existeix el sagrament del matrimoni, i casar-se per l’Església és un terme que es fa servir en llenguatge col·loquial, però de la meva boca no surt. Aquesta pregunta, però, és per tots dos, per la parella, i per tant la deixaria per quan estic amb l’Eduard. Però com a mossèn i com a teòleg, estic convençut que el futur de l’Església és el matrimoni igualitari. No accepto només el matrimoni civil: les persones creients han de tenir el dret de casar-se en l’Església. Això és futur, i existeix ja en l’Església anglicana i protestant, i els catòlics arribaran més tard.
No sembla que hi hagi indicis que apuntin que l’Església catòlica pot anar cap aquí...
És una vergonya que bloquegin de manera paranoica aquest procés. Estan construint cada cop més murs, però això és un bon senyal, perquè quan a qualsevol dictadura li falten arguments racionals comença a construir murs i a no permetre la discussió. Poden alentir una revolució durant un temps però finalment es produeix. I això és el que fa ara l’Església: s’ha tancat intel·lectualment, però té des dels anys 70 el moviment de gais creients que reflexionen i fan una petita revolució intel·lectual. L’Església envia gent a manifestar-se pels carrers contra el matrimoni homosexual, i funciona com una dictadura en aquest moment, però això no pot durar molts anys, perquè no és el futur. El Papa Francesc va començar obrint portes, però ara les ha tancat.
Font: http://elmon.cat/noticia/167137/krzy...dwFkfM.twitter
No, no està adreçat només als gais, o als catòlics. És per a totes les persones que reflexionen sobre la consciència, l’existència, la llibertat i el sentit de la vida. És un llibre sobre la confrontació i la relació entre un individu i una institució. En aquest cas, és un mossèn que surt de l’armari davant de la seva Església, de la seva comunitat, però també davant d’una Església que és una institució, i no només religiosa, sinó també política, social, cultural, etc.
Per tant, la seva primera pedra és la sortida de l’armari?
Sí, va ser el començament de la construcció d’un nou edifici. La primera pedra rebutjada per la institució i per la comunitat que m’hauria d’ajudar, perquè aquest és el sentit de tota comunitat religiosa. La sortida de l’armari va ser la revolta contra l’Església però també una cosa molt més positiva: la construcció d’un nou edifici, la primera pedra d’una transparència i d’una serenitat que tothom necessita, però que els creients busquen en la religió i en la fe.
Després que fes pública la seva homosexualitat, ha vist algun canvi en relació a aquest tema en l’Església?
No, cap. El canvi l’esperava quan el Papa Francesc va anunciar els dos Sínodes, perquè va ser un acte coratjós com per dir a la jerarquia eclesiàstica i als fidels que calia reflexionar seriosament sobre la família, el matrimoni, la sexualitat, l’amor i sobre els temes més importants de la humanitat. En aquests temes no es pot imposar res i el que cal fer primer és escoltar a les persones. Aquesta va ser la promesa del Papa. I això no es va fer. En els dos Sínodes les minories sexuals van ser rebutjades d’entrada amb molta diplomàcia. L’Església ha fet exactament tot el contrari del que Jesús ensenyava en les seves paràboles. La meva sortida de l’armari va ser la protesta per posar en evidència que no estava canviant res.
Però sovint hi ha la percepció que, amb aquest nou Papa, l’Església s’està movent...
Sí, en l’opinió pública sembla que l’Església es mou, que es fan dos Sínodes, que el Papa diu una paraula més oberta, etc., i tots tenen la sensació que s’han solucionat els problemes. I això és dolent, perquè acostuma a l’opinió pública a pensar que no tenim més problemes, mentre que només és un maquillatge, i està molt a prop de ser una manipulació. Leopardi parla de “canviar-ho tot per a no canviar res”, i així funciona l’Església. Sembla que s’han produït grans reflexions i reunions durant els Sínodes, i no ha canviat absolutament res, perquè ningú a l’Església no s’ha confrontat amb l’homosexualitat de veritat.
En el subtítol del llibre, encara es defineix com a “mossèn gai”. Sap si això molesta a la jerarquia eclesiàstica?
Jo només sóc fidel a la teologia catòlica: jo seré mossèn per sempre, encara que no volgués ser-ho. Vaig rebre un sagrament per sempre, i no el puc cancel·lar. Si agrada o no agrada a l’Església m’és igual. A més, el títol del llibre vol ser també un manifest: mossèn gai no significa només una declaració que existeixen mossens homosexuals, sinó que és bo que siguin mossens gais, com és bo que hi hagi monges lesbianes. És bo que cada orientació sexual estigui representada a l’Església, perquè porta els seus propis dons i carismes.
I monsenyor ho continua sent?
Crec que no, però això no m’importa gens. No m’han comunicat que m’hagin retirat el títol, però imagino que ho han fet. Monsenyor és un títol eclesiàstic que a la llum de la fe no significa absolutament res, són jocs humans. Donem títols perquè ens agrada molt això dels títols i portar moltes coses tipus Gai Pride. A l’Església catòlica anem tots transvestits com en un fantàstic Pride i no ho reconeixem. El Gai Pride només ha fet que manllevar la idea de les processons catòliques!
El llibre 'La primera pietra', de Krzysztof Charamsa | Jordi Borràs
Ara que ja han passat uns mesos des que va sortir de l’armari, com va viure-ho tot plegat?
Ho he viscut com un alliberament, amb tots els problemes de falta de feina, però he estat molt ple d’alegria per l’alliberament. A més, quan tens al costat algú que t’estima i sents que has fet alguna cosa que era necessària per ser tu mateix, mires també certs problemes de la vida de manera més positiva. En aquest temps, viure a Catalunya ha estat una gràcia, perquè després d’una sortida de l’armari necessites un ambient d’acollida i cares concretes de persones que et donen ànims i no et jutgen.
I a Polònia, com s’ha viscut tot això?
La meva família viu a Polònia, i allà això ha estat un malson. És trist que visquin un malson catòlic. Polònia viu un temps d’ofensa dels drets humans, d’una homofòbia que creix promocionada per l’Església Catòlica, però també creix la xenofòbia. Polònia no ha acollit ni un sol refugiat i no ho han fet en nom de la raça blanca catòlica, perquè tenen por, igual que de les minories sexuals.
Jo aquí a Catalunya estava feliç i ells patien per mi a Polònia. I fins i tot jo m’he sentit malament de com he “creat” patiment per les persones que més estimo. Però avui puc dir que ells han superat aquestes proves de manera excel·lent, i estan molt més forts i conscients. La sortida de l’armari ha estat una conversió per a tota la família. La meva mare és ara una gran activista dels drets humans, i és molt catòlica. Amb la meva sortida de l’armari ha descobert que hi ha alguna cosa més que a l’Església és rebutjada i ofesa, i això no és contra la fe. La fe ha d’ampliar horitzons.
I ells han patit molt?
Els meus nebots han patit a l’escola, que és catòlica, per l’oncle “pervertit” que tenen. Nosaltres vam preparar la meva neboda, i li vam dir que començarien a haver-hi atacs contra el seu oncle, i ella un dia va tornar plorant de l’escola dient que nosaltres li havíem dit que seria tot contra l’oncle, però no contra ella. Els que van ser estigmatitzats van ser els meus nebots. I jo no podia parar de preguntar-me: On vivim, a la civilització? En una religió d’amor? Però si en nom d’aquesta religió es transmet un odi, un patiment i un dolor que és difícil de denunciar, perquè passa per la mentalitat de la gent! Quan la meva família protestava a l’escola, no rebia cap comprensió. Els mestres els hi deien que era una escola catòlica i que s’havien de respectar les seves idees. Però tot això és responsabilitat de l’Església, que m’ha fet sortir de l’armari així, perquè si l’Església no fos homòfoba jo estaria tranquil.
Charamsa explica com ha patit la seva família, que viu a Polònia, la seva sortida de l'armari | Jordi Borràs
Tot això ha afectat a la seva fe?
Sí, però de manera positiva. Avui sóc més creient que abans. Estic totalment lliure dels formalismes i legalismes de la fe. He descobert allò essencial, i la meva sortida de l’armari l’he fet en nom de la meva fe. Si no hagués sortit de l’armari hagués esdevingut un hipòcrita fariseu en nom d’un sistema. Podia haver-me centrat en fer la meva carrera, arribar a ser bisbe i tenir la relació amb la meva parella amagada. Però nosaltres no vam pensar mai en tenir una relació amagada.
I creu vostè en l’Església Catòlica?
No, perquè els catòlics no han de creure en l’Església. Cal creure en Déu, en Jesucrist, en l’Esperit Sant, però no en l’Església. Jo crec en Déu i crec que ha format una comunitat perquè siguin germans, però no puc creure en la institució. No puc creure en una comunitat de persones, puc tenir confiança o perdre’n. I la confiança va viure un moment fort de crisi, i no en el moment de la sortida de l’armari, sinó molt abans. L’Església està fent una defensa paranoica de certes coses, i ha de reflexionar i adequar-se, i ho farà segur. Ara aposta per l’opció de bloquejar-ho tot i tenir més temps. Però la meva fe cristiana existeix, i avui és més forta, transparent i evangèlica. Després de la sortida de l’armari vaig recuperar també la confiança en la gent, la fe en les persones, i en la seva bondat. He tingut sort de trobar moltes persones bones i comprensives, i tot això m’ha permès veure la gent molt més d’a prop que des d’una oficina del Vaticà. La comunitat homosexual lluita contra l’Església, però lluita perquè va ser ferida profundament i ho va ser en punt que per molts homosexuals és molt important: la espiritualitat. El rebuig a l’Església és un acte de defensa de la comunitat homosexual.
Ha parlat vostè amb el nou arquebisbe de Barcelona, Joan Josep Omella?
No, mai, no el conec. Ell només va prohibir una conferència meva, però em va fer un gran favor, perquè tota Amèrica Llatina va acabar parlant d’aquesta conferència, que havia de fer a Barcelona. I tot això va ser gràcies a Omella. A la conferència potser hi haguessin anat com a molt 100 persones però va arribar a tothom gràcies a Omella. Quan comences a perseguir aquestes petites coses, les recrees, i m’ha fet un favor. Però això també té coses negatives: una prohibició d’aquest tipus fa entrar en l’Església l’amenaça dels altres. Aquesta tècnica la conec molt bé, de la Congregació per a la Doctrina de la Fe: s’escull un enemic per a perseguir-lo, però no per a corregir-lo, sinó per a mostrar als altres que alguna cosa està malament. És fer processos per espantar els altres, i això és horrible i es produeix en l’Església.
Vostè va escriure una carta al Papa. Li va respondre, o es va dirigir ell a vostè per parlar-ne?
No. El Vaticà no m’ha donat cap mena de resposta. O millor dit, la resposta del Vaticà a la meva sortida de l’armari es va produir en el mateix moment en que vaig donar la roda de premsa anunciant que era gai, perquè ja estava en marxa una altra roda de premsa que deia que jo ja no treballaria més allà. I ningú més no s’ha preocupat de mi. La casa de germanetes on vivia la vaig haver de deixar automàticament. I tot això és contra l’Evangeli, perquè poden dir que sóc un dimoni, però ells són seguidors de Jesús i diuen que aquesta Església és oberta a tothom i per anar a buscar l’últim pecador, però a mi no m’ha buscat ningú! El Papa Francesc deia que els catòlics havien de ser un hospital de guerra que va a buscar ferits, que no en perd cap, que s’esforça per sortir fora, etc. Però el meu cap a la Congregació per a la Doctrina de la Fe, que té el meu número de telèfon, tampoc es va preocupar de parlar amb mi ni d’escoltar-me. Res de res.
De fet, el Vaticà va dir que era el bisbe de Pelplin (Polònia), Ryszard Kasyna, qui s’havia d’ocupar del seu cas...
Sí, però com pot ser? Jo tota la vida he treballat al Vaticà! Clar que poden trobar una llei que digui que formalment és aquest bisbe de Polònia qui s’ha d’ocupar del meu cas, però jo treballava al Vaticà, i és el Vaticà qui m’ha de jutjar. De fet, el que fa més mal i confirma l’homofòbia contra la qual he fet la meva denúncia, és que en el decret de les penes no parlen d’homosexualitat, ningú ho ha dit mai. Això és com si et jutja un tribunal però no et diu quin és el teu crim o pecat, i en aquest cas no et pots defensar.
Krzysztof Charamsa amb el seu llibre 'La primera pietra' | Jordi Borràs
I el celibat?
El celibat que ensenya l’Església està profundament marcat per l’heterosexualitat. Ens han posat al cap que en el celibat hem de renunciar a la dona i al matrimoni amb la dona. Doncs bé, jo a això sí que he renunciat. Amb la mateixa formalitat que l’Església em jutja, jo la jutjo a ella. Les armes de l’Església són perilloses, perquè algú les pot utilitzar en contra seva. Tot això, de fet, és com el cas català.
Què vol dir?
Et posen davant la Constitució, que has d’obeir. Però abans de la Constitució hi ha els drets humans, i la Constitució ha de protegir els drets humans, i si no els protegeix completament ha de ser corregida i no es pot utilitzar com a argument. El meu llibre és un llibre sobre la discriminació de l’individu en situacions molt complexes que no són fàcils d’explicar. I això també és com el cas català, que no és fàcil d’explicar a Europa. He estat a Amsterdam, en el Gai Pride, i pràcticament no hem parlat d’homosexualitat perquè els he intentat explicar el cas català, perquè ells no l’entenien bé.
A vostè li agradaria casar-se per l’Església?
Jo no faig servir aquest fórmula, perquè per a mi no és teològica. A l’Església existeix el sagrament del matrimoni, i casar-se per l’Església és un terme que es fa servir en llenguatge col·loquial, però de la meva boca no surt. Aquesta pregunta, però, és per tots dos, per la parella, i per tant la deixaria per quan estic amb l’Eduard. Però com a mossèn i com a teòleg, estic convençut que el futur de l’Església és el matrimoni igualitari. No accepto només el matrimoni civil: les persones creients han de tenir el dret de casar-se en l’Església. Això és futur, i existeix ja en l’Església anglicana i protestant, i els catòlics arribaran més tard.
No sembla que hi hagi indicis que apuntin que l’Església catòlica pot anar cap aquí...
És una vergonya que bloquegin de manera paranoica aquest procés. Estan construint cada cop més murs, però això és un bon senyal, perquè quan a qualsevol dictadura li falten arguments racionals comença a construir murs i a no permetre la discussió. Poden alentir una revolució durant un temps però finalment es produeix. I això és el que fa ara l’Església: s’ha tancat intel·lectualment, però té des dels anys 70 el moviment de gais creients que reflexionen i fan una petita revolució intel·lectual. L’Església envia gent a manifestar-se pels carrers contra el matrimoni homosexual, i funciona com una dictadura en aquest moment, però això no pot durar molts anys, perquè no és el futur. El Papa Francesc va començar obrint portes, però ara les ha tancat.
Font: http://elmon.cat/noticia/167137/krzy...dwFkfM.twitter
