Tweet
La Laia: "No hem tingut cap problema en l'àmbit social", assegura. Tres parelles més expliquen la seva experiència
Toni Comín, la seva parella, en Sergi, i la seva filla Laia
per Nerea Rodríguez 19 d' Abril 2015 a les 22.10 h
Són gais i tenen fills. No se senten discriminats. No han patit burles. Ho viuen amb naturalitat. I és que la família, aquest nucli ancestral de la societat, està prenent noves formes i a Catalunya n’hi ha de moltes classes. Una d’elles és el gay parenting en anglès o omogenitorialità en italià: homoparentalitat, o pares gais. Tot i la manca de problemes socials, el camí per aconseguir ser pares sol ser llarg burocràticament parlant. Com s’ho fan les parelles, concretament les homosexuals masculines, per tenir fills? Tres són els models més freqüents: adopció, gestació subrogada i el cas de fills d’un matrimoni heterosexual anterior.
“Els nens necessiten un pare i una mare”, “els gais no haurien de tenir fills” o “els nens dels gais viuran traumatitzats”. Frases com aquestes les hem sentit sovint. Però pels testimonis que us presentem, tot això és una fal·làcia. Ells són homosexuals, i són pares, i exposen com a Catalunya no han viscut cap mena de discriminació, atac o menyspreu.
Toni i Sergi: adopció
L’exdiputat del PSC Toni Comín i la seva parella, el Sergi, van adoptar l’any 2012 la Laia, que ara té 2 anys i mig. En declaracions a ‘El Singular’, Comín explica que van escollir l’adopció perquè a tots dos els agradava més “com a projecte”: “No es tractava de tenir un fill, sinó de donar-li pares a algú que ja existeix”. Van presentar la sol·licitud el desembre del 2008, i van ser pares el juliol del 2012, un any més tard del que en un principi els havien dit.
En el cas d’adopcions per part de parelles homosexuals, “només començar et diuen que t’oblidis de l’adopció internacional, i que et centris en les nacionals, perquè els països posen problemes pel que fet que els adoptants siguin del mateix sexe”, explica Comín. El següent pas després de presentar la sol·licitud va ser el procés d’idoneïtat, on es fa un curs i diverses proves per assegurar-se que els pares compleixen bàsicament dos requisits: condicions emocionals adequades per ser pares i condicions materials per poder mantenir la criatura.
Comín assegura que al curs d’idoneïtat “se’ns va tractar exactament igual que a les altres parelles heterosexuals”, i que no té “cap queixa” pel fet de ser dos nois. L’estiu del 2009 van obtenir el certificat d’idoneïtat i llavors va arribar l’espera. Fins que el juliol del 2012 els van trucar un dia per fer-los saber que al dia següent havien d’assistir a una reunió, on se’ls va comunicar que l’endemà podien anar a recollir la nena a l’hospital. L’exdiputat del PSC tenia 41 anys i la seva parella 33. La Laia va ser un cas de renúncia hospitalària.
Quan van rebre-la, la Laia tenia només 15 dies: “Quan ens la van donar va ser molt bonic. Les infermeres ens van dir que la nena era una fora de sèrie, i tenien raó. Ho diu tothom”, explica orgullós Comín. A més, afirma que, socialment, no s’han trobat amb cap estigma: “Zero problemes! A l’escola bressol ens adoren i nosaltres a ells, i amb la resta de famílies no hem tingut mai cap problema”. De fet, l’exdiputat del PSC i actual professor d’ESADE creu que “la gent s’ha bolcat més del que és normal, perquè els fa molta gràcia que siguem dos pares”. I a la família? Tampoc. El mateix amb els amics: “Súper bé, no són un 10, sinó un 12”, conclou.
El Toni Comín, la Laia i el Sergi
Jaume i Rafa: Gestació subrogada a la Índia
El Jaume i el Rafa viuen a Arenys de Mar i tenen bessons, un nen i una nena, d’un any i mig. Volien ser pares i la primera opció que van considerar va ser l’adopció, però el Jaume ens explica que “era molt llarg, i més encara per parelles homosexuals perquè et posen moltes traves”. Descartat aquest mètode, el Rafa va pensar que una bona opció seria la gestació subrogada. Tot i que no és legal a l’Estat espanyol, sí ho és a la Índia. I ho van fer amb l’òvul d’una donant, una mostra d’esperma de tots dos i una dona que va ser la gestant.
A l’octubre de l’any 2013 van néixer els nens. Van posar a la partida de naixement com a progenitor un dels dos pares i la mare gestant, i després la mare va renunciar als nens. Seguidament, a Catalunya van haver de seguir el procediment d’una adopció: l’altre component de la parella va adoptar el nen, i van passar a ser dos els pares. Ara tenen 36 i 32 anys respectivament, i no ho han viscut amb complicacions. En Jaume assegura que les dificultats “són més burocràtiques que socials”, i es queixa que “sempre has de justificar perquè aquests nens no tenen mare”. En canvi, a nivell social afirma que “mai m’han fet cap comentari desagradable”, sinó que “la gent té curiositat, vol saber com ho has fet”. És contundent quan diu que no s’ha sentit “mai discriminat”.
Tampoc hi ha objeccions a l’escola bressol on porten els nens i assegura que “no ens n’hem amagat mai”. Tot i que n’és conscient que potser hi ha gent que “no ho troba natural”, ell assegura que “tothom té la seva opinió, i la respecto, mentre em deixin viure tranquil amb els meus nens”.
Jordi i Josep: gestació subrogada als EUA
Un cas semblant és el del Jordi i el Josep, de 41 i 47 anys respectivament. Ells també van descartar l’adopció “per qüestió de temps, perquè sabíem que trigava molt”, ha explicat a ‘El Singular’ el Jordi. Ells, però, van optar per fer la gestació subrogada als EUA, amb una gestant que parlés espanyol, i que es va quedar embarassada a la primera. La Marina, la seva filla, va néixer el mes de setembre de l’any 2011. Abans del naixement es va fer un judici on la gestant va renunciar a la nena i ho va fer a favor d’ells dos, de manera que abans de néixer ja hi ha una sentència que diu que “la nena és de tots dos pares”.
El següent pas és, després de néixer la Marina, portar tots els documents necessaris al consolat espanyol, i poc després de 2 mesos ja els hi van donar el Llibre de Família. El Jordi ens explica que tampoc han tingut mai cap contrarietat amb ningú: “Els veïns del barri ens paraven pel carrer felicitant-nos. A la feina exactament igual. Perfecte amb tot”. I a l’escola? “A l’escola tampoc. Tothom sap qui són els pares de la Marina, estem encantats”. De fet, entre rialles, exclama: “Quasi diria que hi ha discriminació positiva!”. Després de l’experiència, ara no descarten anar pel segon nen, “perquè tenim òvuls congelats”, explica.
El Jordi, la Marina i el Josep
Lluís i Roberto: Fills d’una relació anterior
El Lluís té 38 anys i viu a Barcelona i el Roberto en té 33 i viu a València. El Lluís estava casat, la seva dona estava embarassada i esperaven el seu segon fill. I en aquell moment es va enamorar del Roberto. Era l’any 2009 i ell mai havia estat amb cap home, però va considerar que el fet d’haver conegut al Roberto i haver-se enamorat d’ell requeria honestedat, i li va comunicar a la seva dona que volia separar-se. Al començament la reacció va ser bona, però després tot va empitjorar i ara la relació és pràcticament inexistent.
Avui ja porten sis anys junts i el Lluís assegura que el nens accepten “perfectament” al Roberto, i que ell no ho percep com una càrrega, sinó que ho concep com “una part més” de la seva parella. La nena té 9 anys i el nen 7, i tots dos ho viuen d’una manera “molt natural” i “sense fer gaires preguntes”. De fet, la nena ja ho comença a explicar a algunes amigues de l’escola: “El meu pare té ‘nòvio’, el Roberto”, els diu. I ja està.
Tot i que el Lluís reconeix que la nena comenta que no vol que se n’assabenti una companya de l’escola amb la que no té tanta afinitat, perquè “potser es burlarà” d’ella. Això sí que li preocupa una mica al pare, però intenta “preparar-los” per poder-ho afrontar. A l’escola, catòlica, tot va bé. “Hi ha professors que m’han assegurat que no tindrem cap problema en aquesta escola”, diu el Lluís. Ara, el Lluís i el Roberto volen trobar la fórmula per apropar les dues ciutats, i més endavant potser “casar-se i ampliar la família”.
El Lluís (a la dreta) prefereix no mostrar els seus fills
Aquest és segurament el cas que menys visibilitat té, ja que, segons ens explica la presidenta de l’Associació de Famílies Lesbianes i Gais (FLG), Katy Pallàs, aquestes parelles “tenen un munt de problemes amb l’exparella, per les custòdies i d’altres qüestions, i també senten més por a comunicar als fills que són lesbianes o gais”. Són una tipologia de parella poc propícia a entrar a l’Associació, perquè volen continuar en l’anonimat “per no fer mal a ningú”. Pallàs es pregunta: “Mal a qui? Només estan amb una altra persona!”. Del mateix sexe. Simplement.
Fuente: http://www.mon.cat/cat/notices/2015/...ema_108093.php
Toni Comín, la seva parella, en Sergi, i la seva filla Laia per Nerea Rodríguez 19 d' Abril 2015 a les 22.10 h
Són gais i tenen fills. No se senten discriminats. No han patit burles. Ho viuen amb naturalitat. I és que la família, aquest nucli ancestral de la societat, està prenent noves formes i a Catalunya n’hi ha de moltes classes. Una d’elles és el gay parenting en anglès o omogenitorialità en italià: homoparentalitat, o pares gais. Tot i la manca de problemes socials, el camí per aconseguir ser pares sol ser llarg burocràticament parlant. Com s’ho fan les parelles, concretament les homosexuals masculines, per tenir fills? Tres són els models més freqüents: adopció, gestació subrogada i el cas de fills d’un matrimoni heterosexual anterior.
“Els nens necessiten un pare i una mare”, “els gais no haurien de tenir fills” o “els nens dels gais viuran traumatitzats”. Frases com aquestes les hem sentit sovint. Però pels testimonis que us presentem, tot això és una fal·làcia. Ells són homosexuals, i són pares, i exposen com a Catalunya no han viscut cap mena de discriminació, atac o menyspreu.
Toni i Sergi: adopció
L’exdiputat del PSC Toni Comín i la seva parella, el Sergi, van adoptar l’any 2012 la Laia, que ara té 2 anys i mig. En declaracions a ‘El Singular’, Comín explica que van escollir l’adopció perquè a tots dos els agradava més “com a projecte”: “No es tractava de tenir un fill, sinó de donar-li pares a algú que ja existeix”. Van presentar la sol·licitud el desembre del 2008, i van ser pares el juliol del 2012, un any més tard del que en un principi els havien dit.
En el cas d’adopcions per part de parelles homosexuals, “només començar et diuen que t’oblidis de l’adopció internacional, i que et centris en les nacionals, perquè els països posen problemes pel que fet que els adoptants siguin del mateix sexe”, explica Comín. El següent pas després de presentar la sol·licitud va ser el procés d’idoneïtat, on es fa un curs i diverses proves per assegurar-se que els pares compleixen bàsicament dos requisits: condicions emocionals adequades per ser pares i condicions materials per poder mantenir la criatura.
Comín assegura que al curs d’idoneïtat “se’ns va tractar exactament igual que a les altres parelles heterosexuals”, i que no té “cap queixa” pel fet de ser dos nois. L’estiu del 2009 van obtenir el certificat d’idoneïtat i llavors va arribar l’espera. Fins que el juliol del 2012 els van trucar un dia per fer-los saber que al dia següent havien d’assistir a una reunió, on se’ls va comunicar que l’endemà podien anar a recollir la nena a l’hospital. L’exdiputat del PSC tenia 41 anys i la seva parella 33. La Laia va ser un cas de renúncia hospitalària.
Quan van rebre-la, la Laia tenia només 15 dies: “Quan ens la van donar va ser molt bonic. Les infermeres ens van dir que la nena era una fora de sèrie, i tenien raó. Ho diu tothom”, explica orgullós Comín. A més, afirma que, socialment, no s’han trobat amb cap estigma: “Zero problemes! A l’escola bressol ens adoren i nosaltres a ells, i amb la resta de famílies no hem tingut mai cap problema”. De fet, l’exdiputat del PSC i actual professor d’ESADE creu que “la gent s’ha bolcat més del que és normal, perquè els fa molta gràcia que siguem dos pares”. I a la família? Tampoc. El mateix amb els amics: “Súper bé, no són un 10, sinó un 12”, conclou.
El Toni Comín, la Laia i el Sergi
Jaume i Rafa: Gestació subrogada a la Índia
El Jaume i el Rafa viuen a Arenys de Mar i tenen bessons, un nen i una nena, d’un any i mig. Volien ser pares i la primera opció que van considerar va ser l’adopció, però el Jaume ens explica que “era molt llarg, i més encara per parelles homosexuals perquè et posen moltes traves”. Descartat aquest mètode, el Rafa va pensar que una bona opció seria la gestació subrogada. Tot i que no és legal a l’Estat espanyol, sí ho és a la Índia. I ho van fer amb l’òvul d’una donant, una mostra d’esperma de tots dos i una dona que va ser la gestant.
A l’octubre de l’any 2013 van néixer els nens. Van posar a la partida de naixement com a progenitor un dels dos pares i la mare gestant, i després la mare va renunciar als nens. Seguidament, a Catalunya van haver de seguir el procediment d’una adopció: l’altre component de la parella va adoptar el nen, i van passar a ser dos els pares. Ara tenen 36 i 32 anys respectivament, i no ho han viscut amb complicacions. En Jaume assegura que les dificultats “són més burocràtiques que socials”, i es queixa que “sempre has de justificar perquè aquests nens no tenen mare”. En canvi, a nivell social afirma que “mai m’han fet cap comentari desagradable”, sinó que “la gent té curiositat, vol saber com ho has fet”. És contundent quan diu que no s’ha sentit “mai discriminat”.
Tampoc hi ha objeccions a l’escola bressol on porten els nens i assegura que “no ens n’hem amagat mai”. Tot i que n’és conscient que potser hi ha gent que “no ho troba natural”, ell assegura que “tothom té la seva opinió, i la respecto, mentre em deixin viure tranquil amb els meus nens”.
Jordi i Josep: gestació subrogada als EUA
Un cas semblant és el del Jordi i el Josep, de 41 i 47 anys respectivament. Ells també van descartar l’adopció “per qüestió de temps, perquè sabíem que trigava molt”, ha explicat a ‘El Singular’ el Jordi. Ells, però, van optar per fer la gestació subrogada als EUA, amb una gestant que parlés espanyol, i que es va quedar embarassada a la primera. La Marina, la seva filla, va néixer el mes de setembre de l’any 2011. Abans del naixement es va fer un judici on la gestant va renunciar a la nena i ho va fer a favor d’ells dos, de manera que abans de néixer ja hi ha una sentència que diu que “la nena és de tots dos pares”.
El següent pas és, després de néixer la Marina, portar tots els documents necessaris al consolat espanyol, i poc després de 2 mesos ja els hi van donar el Llibre de Família. El Jordi ens explica que tampoc han tingut mai cap contrarietat amb ningú: “Els veïns del barri ens paraven pel carrer felicitant-nos. A la feina exactament igual. Perfecte amb tot”. I a l’escola? “A l’escola tampoc. Tothom sap qui són els pares de la Marina, estem encantats”. De fet, entre rialles, exclama: “Quasi diria que hi ha discriminació positiva!”. Després de l’experiència, ara no descarten anar pel segon nen, “perquè tenim òvuls congelats”, explica.
El Jordi, la Marina i el Josep
Lluís i Roberto: Fills d’una relació anterior
El Lluís té 38 anys i viu a Barcelona i el Roberto en té 33 i viu a València. El Lluís estava casat, la seva dona estava embarassada i esperaven el seu segon fill. I en aquell moment es va enamorar del Roberto. Era l’any 2009 i ell mai havia estat amb cap home, però va considerar que el fet d’haver conegut al Roberto i haver-se enamorat d’ell requeria honestedat, i li va comunicar a la seva dona que volia separar-se. Al començament la reacció va ser bona, però després tot va empitjorar i ara la relació és pràcticament inexistent.
Avui ja porten sis anys junts i el Lluís assegura que el nens accepten “perfectament” al Roberto, i que ell no ho percep com una càrrega, sinó que ho concep com “una part més” de la seva parella. La nena té 9 anys i el nen 7, i tots dos ho viuen d’una manera “molt natural” i “sense fer gaires preguntes”. De fet, la nena ja ho comença a explicar a algunes amigues de l’escola: “El meu pare té ‘nòvio’, el Roberto”, els diu. I ja està.
Tot i que el Lluís reconeix que la nena comenta que no vol que se n’assabenti una companya de l’escola amb la que no té tanta afinitat, perquè “potser es burlarà” d’ella. Això sí que li preocupa una mica al pare, però intenta “preparar-los” per poder-ho afrontar. A l’escola, catòlica, tot va bé. “Hi ha professors que m’han assegurat que no tindrem cap problema en aquesta escola”, diu el Lluís. Ara, el Lluís i el Roberto volen trobar la fórmula per apropar les dues ciutats, i més endavant potser “casar-se i ampliar la família”.
El Lluís (a la dreta) prefereix no mostrar els seus fills
Aquest és segurament el cas que menys visibilitat té, ja que, segons ens explica la presidenta de l’Associació de Famílies Lesbianes i Gais (FLG), Katy Pallàs, aquestes parelles “tenen un munt de problemes amb l’exparella, per les custòdies i d’altres qüestions, i també senten més por a comunicar als fills que són lesbianes o gais”. Són una tipologia de parella poc propícia a entrar a l’Associació, perquè volen continuar en l’anonimat “per no fer mal a ningú”. Pallàs es pregunta: “Mal a qui? Només estan amb una altra persona!”. Del mateix sexe. Simplement.
Fuente: http://www.mon.cat/cat/notices/2015/...ema_108093.php
