Tweet
Es sent cada vegada més, parlar d'un augment de dones violentes.
Llegir sobre la qüestió resulta una mica complicat per la manca de divulgació pública d'estudis i informes especialitzats i desinteressats. Sectors socials, aprofitant l'ocasió per a desvirtuar i confondre.
Crec que, per primera vegada a la història de la Humanitat, contemplem en el Home, entès com a estatus de força i domini social, el que podríem anomenar, una disposició visceral de por emocional. Una mena de procés psicològic que relega a segon pla, la seva capacitat evolutiva intel·lectual desenvolupada, per la de rang subsistència animal. Por i negació, davant la identitat igualitària d'esser de la dona.
L'Home-força, ha sotmès en forma d'inqualificable pressió i repressió el creixement humà de la dona. I el mateix, es va crear la seva multidependència a la seva mesura, establin un determinat model social que de forma fèrria, encara intenta sostenir.
Només així, es pot intentar entendre, determinades de les seves reaccions que tenen aquests sectors d'homes i el que puguin percebre a la dona com a una amenaça abans que com a persona.
Per situar l'òptica des d'on faig aquestes consideracions personals, recomano la lectura d'una carta anomenada “El porque de la guerra”, que va escriure Sigmund Freud. Malgrat no estar d'acord en determinades conclusions conceptuals dels seus estudis, penso que a aquesta missiva, va descriure magistralment i de forma molt aproximada, la seva idea sobre els conflictes en l'evolució humana. Inclosos els de homes contra dones.
No es agradable la veritat, descobrir que Humanament, no hem avançat tant respecte als comportaments de supervivència animal. Suposadament, es la capacitat del raciocini la que ens separa d'ells i a aquestes alçades, són minories de persones, homes i dones, dones i homes, les que aconsegueixen afermar-lo.
Detalla en el seu escrit, que Dret i Força són dos fets relacionats humans i de poder.
Que el primer (Dret) va esdevenir del segon (Força) com a procés d'equilibri entre les lluites de força muscular i la de força d'eines. Entre homicides i homicides.
La intel·ligència de l'us de les eines (armes) sembla ser que té implícit el mateix contingut que el de la força muscular: Infligir dany o mort al contrari. El vencedor al vençut amb la força i el vençut al vencedor amb les eines-armes. L'objectiu homicida de mort en ambdues, conté un doble sentit de força; doblegar a l'abandó de pretensions dels demés i amb la seva eliminació, l'oposició.
Per desgràcia, quasi tothom caminem amb quatre potes per a aquest camí. Aquest es el nucli del perquè de molts conflictes i problemes socials al món.
Segueix, .. En algun moment evolutiu, el propòsit homicida considera que, respectant la vida de l'enemic però mantenint-lo atemorit, pot realitzar serveis útils. D'aquesta forma, la força en comptes de matar, subjuga.
Punt que pot considerar-se el principi de la nostra esclavitud. El de l'home sobre la dona i el home sobre el home.
A aquest origen de respecte per la vida de l'enemic, van germinar sentiments de venjança dels vençuts.
Instint intrínsec de resposta subjugada a la exercida per l'homicida. Pot ser sigui aquesta una de les circumstàncies de que es comenci a parlar de violència de dones? Podria ser. Ens els homes, sempre ha estat present.
El nostre curs evolutiu va conduir fins a la “força del dret”. Aquell on la força d'un individu va ser compensada per la força de l'associació de varis dèbils. “La unió fa la força”.
Es a aquesta unió, la de les dones que no acaben de ser alliberades de l'ancestral subjugació a la que té por l'home-poder? Penso que sí. Vull pensar que les dones no volem accedir al poder para deprimir, si no per a evitar ser oprimides per més temps. Vull pensar que som més intel·ligents que l'home-força i que des d'una equiparació de poders, es doni el salt evolutiu retingut i que necessita un món més igualitari i social.
El Dret es concebut com a poder comunitari. Una força comú contra l'individu que s'oposi a el. Amb els mateixos medis, les mateixes finalitats que el poder de la força i que es perpetua sempre que existeixi una permanent i llarga unió. Amb els seus preceptes i organització, preveuen les temudes insubordinacions.
Els homes han estat exercint la seva unió pel fet de ser homes des del mateix naixement i seva permanència i continuïtat de vincle ha estat compensada pels tipus de serveis que rebien. No ha hagut necessitat de trencar aquest concepte primari pels beneficis generals dels homes.
La dona, com a element de producció de serveis, era i continua sent, subjugada de forma majoritària en quasi, tot món. Nèixer dona, no ha estat un fet vinculant durant l'evolució humana per la pròpia necessitat individual de subsistència. No ha estat un fet de continuïtat, per la sistemàtica opressió d'una organització comunitària. I, no ha estat un fet perpetu, per l'obligada dispersió d'esforços i derivació de marcades prioritats afectives. La dona neix, supervivent.
Un major domini de la força intel·lectual sobre la força bruta (home racional-home animal) va anar superant espais de violència per cessions parcel·laries de poder comunitari, establint a més de vincles de poder, vincles d'unió afectives.
En el dret comunitari, amb la força racional i vincles afectius, s'inicia un major respecte individual i pot ser, un valor d'element de “persona”. Un dret més social a aquesta baralla de violències. Al meu entendre, ara es el temps per al Dret integral de la persona.
Per concloure, i tal com observo aquests esdeveniments en el temps que hem toca viure, el pas qualitatiu que han donat determinades tipus de societats amb un desenvolupament intel·ligent fonamentat i d'educació en els valors integrals de la persona, resulta desmoralitzador comprovar la seva fragilitat i nexes primaris.
La dona actual té vincles. El seu naixement esta orientat a la llibertat.. Té impuls evolutiu. Té grans capacitats. I molts motius per a no tornar a la esclavitud. Això es molt poder per a la intel·ligència.
Dins de la desitjable supressió de la violència per al conjunt de persones racionals, la dona deu recórrer la seva pròpia evolució com a Humana. Sense serveis i sense violències. El mateix que l'home ha de treballar la seva independència en molts sentits.
Es impossible plantejar-lo d'altra manera sense tornar a caure en la violència d'opressors i oprimits. En algun moment de la nostra evolució hem de trencar aquest cercle. Fem tots junts que sigui avui.
Moltes persones, per a les evidències del dia a dia podem intuir que, a tot el susdit, s'afegeixen altres processos vitals com poden ser les adaptacions i adequacions biogenetiques a que estem subjectes pel pes evolutiu. Unes vegades com a “especie” i altres per “entorn”.
I aquestes, també s'han de tenir en compte.
En la mesura que l'home-animal no sigui capaç de donar pas a l'home-racional, condicionara respostes violentes, la de les dones també, per la mateixa justificació que la dels homes.
Entre altres orgulls que sento com a dona, un dels més importants es tenir la constància de que no hem contribuït ni participat en las mateixes proporcions que l'ha fet el home, a la misèria del ús de l'agressió i la violència a aquest món.
Vull pensar que la Humanitat no té reservat el final de Freud. Desitjo pensar més en altre destí que va escriure un filòsof molt abans, ..”encara ens falta mica per a la pau”.
Si fora home, també ho pensaria.
Llegir sobre la qüestió resulta una mica complicat per la manca de divulgació pública d'estudis i informes especialitzats i desinteressats. Sectors socials, aprofitant l'ocasió per a desvirtuar i confondre.
Crec que, per primera vegada a la història de la Humanitat, contemplem en el Home, entès com a estatus de força i domini social, el que podríem anomenar, una disposició visceral de por emocional. Una mena de procés psicològic que relega a segon pla, la seva capacitat evolutiva intel·lectual desenvolupada, per la de rang subsistència animal. Por i negació, davant la identitat igualitària d'esser de la dona.
L'Home-força, ha sotmès en forma d'inqualificable pressió i repressió el creixement humà de la dona. I el mateix, es va crear la seva multidependència a la seva mesura, establin un determinat model social que de forma fèrria, encara intenta sostenir.
Només així, es pot intentar entendre, determinades de les seves reaccions que tenen aquests sectors d'homes i el que puguin percebre a la dona com a una amenaça abans que com a persona.
Per situar l'òptica des d'on faig aquestes consideracions personals, recomano la lectura d'una carta anomenada “El porque de la guerra”, que va escriure Sigmund Freud. Malgrat no estar d'acord en determinades conclusions conceptuals dels seus estudis, penso que a aquesta missiva, va descriure magistralment i de forma molt aproximada, la seva idea sobre els conflictes en l'evolució humana. Inclosos els de homes contra dones.
No es agradable la veritat, descobrir que Humanament, no hem avançat tant respecte als comportaments de supervivència animal. Suposadament, es la capacitat del raciocini la que ens separa d'ells i a aquestes alçades, són minories de persones, homes i dones, dones i homes, les que aconsegueixen afermar-lo.
Detalla en el seu escrit, que Dret i Força són dos fets relacionats humans i de poder.
Que el primer (Dret) va esdevenir del segon (Força) com a procés d'equilibri entre les lluites de força muscular i la de força d'eines. Entre homicides i homicides.
La intel·ligència de l'us de les eines (armes) sembla ser que té implícit el mateix contingut que el de la força muscular: Infligir dany o mort al contrari. El vencedor al vençut amb la força i el vençut al vencedor amb les eines-armes. L'objectiu homicida de mort en ambdues, conté un doble sentit de força; doblegar a l'abandó de pretensions dels demés i amb la seva eliminació, l'oposició.
Per desgràcia, quasi tothom caminem amb quatre potes per a aquest camí. Aquest es el nucli del perquè de molts conflictes i problemes socials al món.
Segueix, .. En algun moment evolutiu, el propòsit homicida considera que, respectant la vida de l'enemic però mantenint-lo atemorit, pot realitzar serveis útils. D'aquesta forma, la força en comptes de matar, subjuga.
Punt que pot considerar-se el principi de la nostra esclavitud. El de l'home sobre la dona i el home sobre el home.
A aquest origen de respecte per la vida de l'enemic, van germinar sentiments de venjança dels vençuts.
Instint intrínsec de resposta subjugada a la exercida per l'homicida. Pot ser sigui aquesta una de les circumstàncies de que es comenci a parlar de violència de dones? Podria ser. Ens els homes, sempre ha estat present.
El nostre curs evolutiu va conduir fins a la “força del dret”. Aquell on la força d'un individu va ser compensada per la força de l'associació de varis dèbils. “La unió fa la força”.
Es a aquesta unió, la de les dones que no acaben de ser alliberades de l'ancestral subjugació a la que té por l'home-poder? Penso que sí. Vull pensar que les dones no volem accedir al poder para deprimir, si no per a evitar ser oprimides per més temps. Vull pensar que som més intel·ligents que l'home-força i que des d'una equiparació de poders, es doni el salt evolutiu retingut i que necessita un món més igualitari i social.
El Dret es concebut com a poder comunitari. Una força comú contra l'individu que s'oposi a el. Amb els mateixos medis, les mateixes finalitats que el poder de la força i que es perpetua sempre que existeixi una permanent i llarga unió. Amb els seus preceptes i organització, preveuen les temudes insubordinacions.
Els homes han estat exercint la seva unió pel fet de ser homes des del mateix naixement i seva permanència i continuïtat de vincle ha estat compensada pels tipus de serveis que rebien. No ha hagut necessitat de trencar aquest concepte primari pels beneficis generals dels homes.
La dona, com a element de producció de serveis, era i continua sent, subjugada de forma majoritària en quasi, tot món. Nèixer dona, no ha estat un fet vinculant durant l'evolució humana per la pròpia necessitat individual de subsistència. No ha estat un fet de continuïtat, per la sistemàtica opressió d'una organització comunitària. I, no ha estat un fet perpetu, per l'obligada dispersió d'esforços i derivació de marcades prioritats afectives. La dona neix, supervivent.
Un major domini de la força intel·lectual sobre la força bruta (home racional-home animal) va anar superant espais de violència per cessions parcel·laries de poder comunitari, establint a més de vincles de poder, vincles d'unió afectives.
En el dret comunitari, amb la força racional i vincles afectius, s'inicia un major respecte individual i pot ser, un valor d'element de “persona”. Un dret més social a aquesta baralla de violències. Al meu entendre, ara es el temps per al Dret integral de la persona.
Per concloure, i tal com observo aquests esdeveniments en el temps que hem toca viure, el pas qualitatiu que han donat determinades tipus de societats amb un desenvolupament intel·ligent fonamentat i d'educació en els valors integrals de la persona, resulta desmoralitzador comprovar la seva fragilitat i nexes primaris.
La dona actual té vincles. El seu naixement esta orientat a la llibertat.. Té impuls evolutiu. Té grans capacitats. I molts motius per a no tornar a la esclavitud. Això es molt poder per a la intel·ligència.
Dins de la desitjable supressió de la violència per al conjunt de persones racionals, la dona deu recórrer la seva pròpia evolució com a Humana. Sense serveis i sense violències. El mateix que l'home ha de treballar la seva independència en molts sentits.
Es impossible plantejar-lo d'altra manera sense tornar a caure en la violència d'opressors i oprimits. En algun moment de la nostra evolució hem de trencar aquest cercle. Fem tots junts que sigui avui.
Moltes persones, per a les evidències del dia a dia podem intuir que, a tot el susdit, s'afegeixen altres processos vitals com poden ser les adaptacions i adequacions biogenetiques a que estem subjectes pel pes evolutiu. Unes vegades com a “especie” i altres per “entorn”.
I aquestes, també s'han de tenir en compte.
En la mesura que l'home-animal no sigui capaç de donar pas a l'home-racional, condicionara respostes violentes, la de les dones també, per la mateixa justificació que la dels homes.
Entre altres orgulls que sento com a dona, un dels més importants es tenir la constància de que no hem contribuït ni participat en las mateixes proporcions que l'ha fet el home, a la misèria del ús de l'agressió i la violència a aquest món.
Vull pensar que la Humanitat no té reservat el final de Freud. Desitjo pensar més en altre destí que va escriure un filòsof molt abans, ..”encara ens falta mica per a la pau”.
Si fora home, també ho pensaria.
