Tweet
dijous, 10 de juliol de 2008. Diari el punt.
>
Els altres represaliats
Tres testimonis relaten la discriminació patida en el franquisme per les seves tendències sexuals
la contra
ISABEL MARTÍNEZ.
Per la seva condició sexual, a l'Antonio Roig el van fer fora del convent on exercia de monjo i sacerdot carmelita. Era el 3 de gener de 1978 i l'endemà va iniciar una plantada de tres mesos a les portes de la comunitat religiosa com a senyal de protesta. Pel mateix motiu, en Jordi Griset va ser tractat amb electroxocs, una teràpia que buscava generar aversió envers els homes. Li va servir per confirmar que li agradaven les persones del seu mateix sexe. La Natasha Rodríguez, que va néixer home, va ser expulsada de casa d'adolescent, detinguda desenes de vegades i empresonada per aplicació de la llei de vagos y maleantes. No són més que històries amb un denominador comú: la discriminació sexual. La Fundació Internacional Olof Palme (FIOP) i el Grup d'Amics Gais, Lesbianes, Transsexuals i Bisexuals els han donat l'oportunitat de fer sentir la veu i donar a conèixer el seu testimoni en el seminari Homosexuals i transsexuals. Els altres represaliats i discriminats del franquisme, des de la memòria històrica, que s'ha organitzat aquesta setmana al recinte Torribera de Santa Coloma de Gramenet, amb motiu del Dia de l'Orgull Gai.
Els ulls se li humitegen i la veu s'esgota quan recorda l'etapa fosca de la història de l'Estat espanyol en què la llibertat política, religiosa i sexual es pagava amb humiliacions, pallisses i mort. «Per portar els cabells tenyits, per maquillar-me o simplement per fer un gest que no consideraven normal. Amb això ja n'hi havia prou perquè t'enganxessin», diu Rodríguez fent al·lusió a la policia de l'època franquista. «Ja he perdut el compte de les vegades que vaig acabar a la comissaria per fer no res», afegeix aquesta transsexual nascuda a les illes Canàries. El seu testimoni és especialment dur. Atrapada en un cos d'home i sense recursos per ser el que realment se sentia, una dona, es va hormonar ella mateixa, posant en perill la pròpia salut. Tampoc no va trobar feina i es va veure abocada a exercir la prostitució. Van ser uns anys difícils que ha sobreviscut, però no ha superat. «L'única opció per una transsexual és que et contractin per fer una gala, un bolo, de folklòrica», explica. «La repressió, encara no ha acabat. Jo no he notat cap canvi», afegeix amb un punt de ràbia. «A les grans ciutats, potser no hi ha tants problemes de discriminació com fa trenta anys, però fins que no s'accepti a una parella de nois de la mà, no haurem avançat», afegeix Griset. El seu cas podria ser l'argument d'una pel·lícula de ciència-ficció. De fet, ell va patir la mateixa tècnica que el protagonista de la Naranja mecànica i així ho explica. «A diferència del de la pel·lícula, a mi no em van posar les pinces als ulls ni em van lligar, per sort», explica amb ironia. I continua: «En donaven un elèctrode a la mà dreta i me'n posaven un altre a l'alçada del bíceps esquerre, enganxat amb una goma. S'apagaven els llums i a la paret hi projectaven imatges de noies despullades –eren molt lletges–. Allà no passava res. Al cap de trenta segons, canviaven la diapositiva i passaven un home amb banyador. En aquell moment feia una descàrrega elèctrica.» Cinc segons de descàrrega, cinc de relax, cinc segons més de descàrrega... en total, mig minut. «És una part fotuda de recordar, però és l'única manera de donar a conèixer la discriminació que vam patir», diu.
La via d'escapament de Roig va ser l'escriptura. No en va, va ser finalista del premi Planeta al 1976 per una novel·la autobiogràfica. «Si no hagués escrit, hagués explotat», explica l'excarmelita, que va ser suspès a divinis després de fer pública la seva homosexualitat. Va viatjar a Londres on va viure la discriminació per la seva tendència sexual. «Em van donar una pallissa al Hyde Park», explica. «Després d'aquest succés vaig entendre que no era jo qui havia de canviar, sinó la societat, l'Església», afegeix.
Ni el pas del temps ni la democràcia han fet desaparèixer la discriminació de la qual parlen els protagonistes. «Hem fet un pas, però encara queda molt camí per recórrer», assenyala Griset. Que li expliquin a Rodríguez, que encara batalla per canviar-se el nom del DNI.
>
Els altres represaliats
Tres testimonis relaten la discriminació patida en el franquisme per les seves tendències sexuals
la contra
ISABEL MARTÍNEZ.
)
Per la seva condició sexual, a l'Antonio Roig el van fer fora del convent on exercia de monjo i sacerdot carmelita. Era el 3 de gener de 1978 i l'endemà va iniciar una plantada de tres mesos a les portes de la comunitat religiosa com a senyal de protesta. Pel mateix motiu, en Jordi Griset va ser tractat amb electroxocs, una teràpia que buscava generar aversió envers els homes. Li va servir per confirmar que li agradaven les persones del seu mateix sexe. La Natasha Rodríguez, que va néixer home, va ser expulsada de casa d'adolescent, detinguda desenes de vegades i empresonada per aplicació de la llei de vagos y maleantes. No són més que històries amb un denominador comú: la discriminació sexual. La Fundació Internacional Olof Palme (FIOP) i el Grup d'Amics Gais, Lesbianes, Transsexuals i Bisexuals els han donat l'oportunitat de fer sentir la veu i donar a conèixer el seu testimoni en el seminari Homosexuals i transsexuals. Els altres represaliats i discriminats del franquisme, des de la memòria històrica, que s'ha organitzat aquesta setmana al recinte Torribera de Santa Coloma de Gramenet, amb motiu del Dia de l'Orgull Gai.
Els ulls se li humitegen i la veu s'esgota quan recorda l'etapa fosca de la història de l'Estat espanyol en què la llibertat política, religiosa i sexual es pagava amb humiliacions, pallisses i mort. «Per portar els cabells tenyits, per maquillar-me o simplement per fer un gest que no consideraven normal. Amb això ja n'hi havia prou perquè t'enganxessin», diu Rodríguez fent al·lusió a la policia de l'època franquista. «Ja he perdut el compte de les vegades que vaig acabar a la comissaria per fer no res», afegeix aquesta transsexual nascuda a les illes Canàries. El seu testimoni és especialment dur. Atrapada en un cos d'home i sense recursos per ser el que realment se sentia, una dona, es va hormonar ella mateixa, posant en perill la pròpia salut. Tampoc no va trobar feina i es va veure abocada a exercir la prostitució. Van ser uns anys difícils que ha sobreviscut, però no ha superat. «L'única opció per una transsexual és que et contractin per fer una gala, un bolo, de folklòrica», explica. «La repressió, encara no ha acabat. Jo no he notat cap canvi», afegeix amb un punt de ràbia. «A les grans ciutats, potser no hi ha tants problemes de discriminació com fa trenta anys, però fins que no s'accepti a una parella de nois de la mà, no haurem avançat», afegeix Griset. El seu cas podria ser l'argument d'una pel·lícula de ciència-ficció. De fet, ell va patir la mateixa tècnica que el protagonista de la Naranja mecànica i així ho explica. «A diferència del de la pel·lícula, a mi no em van posar les pinces als ulls ni em van lligar, per sort», explica amb ironia. I continua: «En donaven un elèctrode a la mà dreta i me'n posaven un altre a l'alçada del bíceps esquerre, enganxat amb una goma. S'apagaven els llums i a la paret hi projectaven imatges de noies despullades –eren molt lletges–. Allà no passava res. Al cap de trenta segons, canviaven la diapositiva i passaven un home amb banyador. En aquell moment feia una descàrrega elèctrica.» Cinc segons de descàrrega, cinc de relax, cinc segons més de descàrrega... en total, mig minut. «És una part fotuda de recordar, però és l'única manera de donar a conèixer la discriminació que vam patir», diu.
La via d'escapament de Roig va ser l'escriptura. No en va, va ser finalista del premi Planeta al 1976 per una novel·la autobiogràfica. «Si no hagués escrit, hagués explotat», explica l'excarmelita, que va ser suspès a divinis després de fer pública la seva homosexualitat. Va viatjar a Londres on va viure la discriminació per la seva tendència sexual. «Em van donar una pallissa al Hyde Park», explica. «Després d'aquest succés vaig entendre que no era jo qui havia de canviar, sinó la societat, l'Església», afegeix.
Ni el pas del temps ni la democràcia han fet desaparèixer la discriminació de la qual parlen els protagonistes. «Hem fet un pas, però encara queda molt camí per recórrer», assenyala Griset. Que li expliquin a Rodríguez, que encara batalla per canviar-se el nom del DNI.
