Tweet
Es podria dir a bon segur, que semblava un migdia d'àlgica menopausa. Tal qual un estiu de l’Andalusia interior a l'agost.
La veia sense creure i em preguntava d'on sortia tanta xafogor. N'erem a les ribes costaneres del Cantàbric. Bufava un vent d'ovaris. No obstant això, no era mar endins que s'anunciava calamarsa, sinó a la cara de la meva companya. Tota ella bullia exprés i vermella.
Tot i que de les capbussades a terra de les ones, en tocar-la, sorgia un gran geiser pel contrast, no baixava un sol pel el seu empipament.
Havia començat aquesta història un cap de setmana enrere. La tardor ens agradava a les dues i mai havien pogut coincidir en vacances. De fet, mai havien pogut coincidir de vacances en cap estació de l'any, excepte quasi una vegada. I dic quasi, per que la meitat dels dies, els vam passar al llit. No precisament jugant. Dormin amb febre. Es inaudit un constipat a 35º a l'ombra, però verídic.
Recordo un mocador darrera l'altre. No sortien dels dos nassos. Els cabells rullats, els ulls plorosos i el moc penjant...com que podeu comprendre, no es gens eròtic ni estiuenc. Això si, aquests fets i altres, posem a prova l'estima i el lloc que s'ocupa en parella.
La que demana primer les coses que estan a la cuina, molt lluny d'una, guanya per llesta. La que va a buscar-les, també guanya però per ximple. Jo soc de les de segona medalla.
Em dic Sança i a casa en diuen Ça. Pot ser en nàixer que ja veien de llurs que trencaria alguna cosa a més de la C.
Durant molts anys, l'Àngi, -així es diu la meva companya afectiva- i jo, hem hagut de fer cabrioles per poder estar juntes al vesprejar. Sempre per qüestions laborals.
De sobte, perdre el meu treball a causa d'una d'esses maleïdes Erres, ens va donar l'oportunitat de plantejar la realització del nostre somni malenconiós. A part, evidentment, d'altra, que m'habilitava a fer ús de la memòria familiar de quins m'havien donat la puntada dolorosa a les meves parts mes sensibles. Inclosa, la dignitat.
L'Àngi va ensenyorir-se la iniciativa de l'organització del viatge. Suposo que volia pujar-me l'ànim una mica. La resta del contingut, no podria ni amb palanca.
També segurament, perquè l'agrada manar el que no sap ningú. No penseu que no tinc el meu caràcter, el que passa, es que m'esgota batallar en assumptes i raons que moltes vegades no porten enlloc i que tothom acaba fem la seva.
Pot ser soc excessivament pragmàtica i l'Àngi massa impetuosa o activa, -mai he pogut discriminar aquesta diferencia-. Si poguéssiu imaginar-la, us donaria la sensació que portés un coet perpetu al cul. Clar que ella us diria, que en el meu, devia haver esclatat feia molt de temps.
Prefereixo fer i deixar fer. I dir i deixar dir.
Poques vegades s'encerta com acabarà l'aventura d'un viatge. Per molta cura que dediquis als detalls. En el nostre cas, i després d'uns breus dies des del seu començament, tot apuntava al desastre amb majúscules. El pitjor, que no ens era atribuïble. La estupidesa educativa d'una part de gent, pot ser de record Guinnes.
L'Àngi, a part de fer-se estimar amb bogeria, té la característica de posseir múltiples intel·ligències. Una d'elles, la interpersonal. Excel·lent treballadora i mediadora en la resolució de conflictes per la seva professió, no era possible ni coherent observar-la en aquell moment, totalment fora de polleguera.
.segueix la setmana vinent
ylake
La veia sense creure i em preguntava d'on sortia tanta xafogor. N'erem a les ribes costaneres del Cantàbric. Bufava un vent d'ovaris. No obstant això, no era mar endins que s'anunciava calamarsa, sinó a la cara de la meva companya. Tota ella bullia exprés i vermella.
Tot i que de les capbussades a terra de les ones, en tocar-la, sorgia un gran geiser pel contrast, no baixava un sol pel el seu empipament.
Havia començat aquesta història un cap de setmana enrere. La tardor ens agradava a les dues i mai havien pogut coincidir en vacances. De fet, mai havien pogut coincidir de vacances en cap estació de l'any, excepte quasi una vegada. I dic quasi, per que la meitat dels dies, els vam passar al llit. No precisament jugant. Dormin amb febre. Es inaudit un constipat a 35º a l'ombra, però verídic.
Recordo un mocador darrera l'altre. No sortien dels dos nassos. Els cabells rullats, els ulls plorosos i el moc penjant...com que podeu comprendre, no es gens eròtic ni estiuenc. Això si, aquests fets i altres, posem a prova l'estima i el lloc que s'ocupa en parella.
La que demana primer les coses que estan a la cuina, molt lluny d'una, guanya per llesta. La que va a buscar-les, també guanya però per ximple. Jo soc de les de segona medalla.
Em dic Sança i a casa en diuen Ça. Pot ser en nàixer que ja veien de llurs que trencaria alguna cosa a més de la C.
Durant molts anys, l'Àngi, -així es diu la meva companya afectiva- i jo, hem hagut de fer cabrioles per poder estar juntes al vesprejar. Sempre per qüestions laborals.
De sobte, perdre el meu treball a causa d'una d'esses maleïdes Erres, ens va donar l'oportunitat de plantejar la realització del nostre somni malenconiós. A part, evidentment, d'altra, que m'habilitava a fer ús de la memòria familiar de quins m'havien donat la puntada dolorosa a les meves parts mes sensibles. Inclosa, la dignitat.
L'Àngi va ensenyorir-se la iniciativa de l'organització del viatge. Suposo que volia pujar-me l'ànim una mica. La resta del contingut, no podria ni amb palanca.
També segurament, perquè l'agrada manar el que no sap ningú. No penseu que no tinc el meu caràcter, el que passa, es que m'esgota batallar en assumptes i raons que moltes vegades no porten enlloc i que tothom acaba fem la seva.
Pot ser soc excessivament pragmàtica i l'Àngi massa impetuosa o activa, -mai he pogut discriminar aquesta diferencia-. Si poguéssiu imaginar-la, us donaria la sensació que portés un coet perpetu al cul. Clar que ella us diria, que en el meu, devia haver esclatat feia molt de temps.
Prefereixo fer i deixar fer. I dir i deixar dir.
Poques vegades s'encerta com acabarà l'aventura d'un viatge. Per molta cura que dediquis als detalls. En el nostre cas, i després d'uns breus dies des del seu començament, tot apuntava al desastre amb majúscules. El pitjor, que no ens era atribuïble. La estupidesa educativa d'una part de gent, pot ser de record Guinnes.
L'Àngi, a part de fer-se estimar amb bogeria, té la característica de posseir múltiples intel·ligències. Una d'elles, la interpersonal. Excel·lent treballadora i mediadora en la resolució de conflictes per la seva professió, no era possible ni coherent observar-la en aquell moment, totalment fora de polleguera.
.segueix la setmana vinent
ylake
Comentario