Tweet
Francesc Soler1.jpg
Fotografia:Francesc Soler. Periodista i escriptor
Recordes la teva primera vegada? Em refereixo al primer cop que vas llegir una novel·la gai. Potser encara eres un adolescent ple de dubtes i aquella primera lectura gai et va ajudar a desfer tots aquells nusos que tenies a dins.
T’imagino joveníssim, per descomptat encara a dins de l’armari. Després de passar, nerviosament, uns quants cops per davant de la Cómplices (al cel sia) o l’Antinous, sense atrevir-te a entrar-hi, finalment decideixes fer el pas: per primera vegada entres a una llibreria LGBT. Quina emoció! Quina impaciència! I quina por! Te’n vas directament al fons de l’establiment, on et sembla que estaràs a recer de mirades indiscretes, com si t’haguessis d’amagar d’alguna cosa, i comences a resseguir amb la mirada, àvidament, les portades i els lloms de dotzenes de llibres que et tempten, que et criden. Intueixes que aquelles novel·les gais contenen les respostes que necessites, vides que t’agradaria poder viure i, per descomptat, els secrets que t’han de permetre que el sexe se’t rebel·li en tota la seva esplendor.
Et decideixes i compres un llibre. El teu primer llibre gai. Estàs pletòric, però, quan pagues, no t’atreveixes a mirar el llibreter a la cara. Ell no t’ho té en compte. T’hauria volgut dir que has fet una bona elecció, que és un llibre bonic, molt ben escrit, i amb una forta càrrega sexual, però ha endevinat que ets un lector gai primerenc i no t’ha volgut fer passar per un mal tràngol. Just quan et dirigeixes a la sortida, amb la novel·la ben guardada dins d’una bossa de paper, et creues amb un senyor bigotut que, a l’acte, confons amb un veí i et poses vermell com un tomàquet. Durant unes dècimes de segon penses que t’han descobert fent quelcom indigne i et mors de vergonya. De seguida, però, prens consciència que no t’has d’avergonyir de res i maleeixes no ser prou valent, encara, per ser qui ets davant de tothom. Per altra part, t’adones que el suposat veí en realitat és un desconegut força atractiu que et pica l’ullet, és a dir que no se t’ha quedat mirant perquè visqui al mateix replà que els teus pares, sinó perquè et deu haver trobat guapo. Li dediques un somriure fugaç i surts disparat cap a casa. Et tanques a la teva habitació i devorares el llibre que acabes de comprar. Aquest lector gai novell podries ser tu i, per descomptat, també podria ser jo.
Personalment, no recordo quina va ser la primera novel·la gai que vaig llegir, però puc afirmar amb rotunditat que la literatura gai ha jugat un paper fonamental en la descoberta de la meva pròpia identitat. No només m’ha ajudat a saber qui soc com a persona sinó també qui som en tant que col·lectiu. Han passat els anys i, tot i que, per descomptat, no només llegeixo literatura gai, els llibres que parlen de nosaltres continuen ocupant un lloc preferent entre les meves lectures. Em reconec com a lector gai i, des de fa uns anys, també orgullosament com a autor gai.
El 2014, vaig publicar Homonots. Converses amb 10 gais que han obert camí justament amb la voluntat de dibuixar la memòria col·lectiva de l’homosexualitat a Catalunya, des dels darrers anys del franquisme fins a l’actualitat. L’elaboració d’aquest llibre em va permetre mantenir llargues converses amb homosexuals que considero referents com Jordi Llovet, Jaume Santandreu, Miquel Iceta, Jordi Petit, Armand de Fluvià, Llibert Ferri, Ferran Pujol, Ventura Pons, Nazario i Juan P. Juliá. En certa manera, les reflexions i vivències d’aquells deu magnífics són a la base sobre la qual he escrit, ara, El somriure dels dofins, la novel·la gai que he publicat aquest 2023 a Columna Edicions.
A Homonots, hi ha una frase de Jordi Petit que em va fer pensar molt. “Els gais no hereten res de les generacions que els ha precedit”, em va dir fa prop d’una dècada l’històric activista. Recordo que vaig reflexionar-hi llargament i vaig pensar que tenia tota la raó. Ni l’escola, ni els mitjans de comunicació generalistes ni pràcticament cap de les grans institucions culturals del país no ens ho posa gens fàcil als homosexuals per accedir a la nostra memòria col·lectiva. I, diguem-ho tot, el diàleg gai intergeneracional és pràcticament inexistent. Potser pel terror que senten molts homosexuals a fer-se vells, els gais joves no volen saber res dels gais vells.
Potser per tot plegat he volgut que, en el desenvolupament de la història d’El somriure,hi jugui un paper fonamental el “llegat literari i cultural dels autors LGTBI que ens han precedit”, en paraules del meu admirat Sebastià Portell. El protagonista de la novel·la rep, en forma d’herència, un llistat de deu grans clàssics de la literatura gai: Confessions d’una màscara de Yukio Mishima, Dans ma chambre de Guillaume Dustan, Maurice d’E. M. Forster, Antes que anochezca de Reinaldo Arenas, Dancer from the Dance d’Andrew Holleran, La habitación de Giovanni de James Baldwin, El llenguatge perdut de les grues de David Leavitt, De profundis d’Oscar Wilde, La bonica habitació és buida d’Edmund White i Estrany al paradís. Memòries. El pes de la palla 3 de Terenci Moix.
Sento que aquesta herència és, en certa manera, un regal meravellós que ens fan els gais que ens han precedit. Els qui van escriure aquests llibres magnífics, però també els qui els van inspirar amb les seves vides. Celebrem, doncs, la literatura gai, quan els llibres parlen de nosaltres.
Francesc Soler
Periodista i escriptor
