Tweet
lluis-rambla.jpgAquest text és el guió de la xerrada que vaig donar al GAG (Grup d’Amics Gais) el 27 de febrer de 2021.
“Jo també sóc gai”, em va dir la noia que m’acabaven de presentar. Era a la terrassa del Cafè de l’Òpera, en plena Rambla de Barcelona, una Rambla que a la dècada de 1970 bullia de ganes de llibertat, ja a les acaballes de la dictadura franquista. Sobretot amb l’incipient moviment gai, amb l’Ocaña i el Nazario passejant-se fent les seves ‘performances’ i amb un esclat de visibilitat gai.
Sí, has llegit bé, era una noia qui em va dir que també era gai. I és que als inicis erem tan il·lusos, o al menys ho era jo, que preteniem que el mot ‘gai’, recentment adoptat seguint el ‘gay’ anglosaxó i davant l’absència d’un mot que ens definís i que no fos insultant, fos un mot inclusiu, que abarqués tota la diversitat. Primera equivocació. El FAGC (Front d’Alliberament Gai de Catalunya) ja reconeixia en el seu Manifest de 1976 que l’opressió dels homes homosexuals és qualitativament diferent que la de les dones que, a més, ja tenien un mot que no era insultant: lesbianes. Així, la IGA (International Gay Association) va passar a ser la ILGA (International Lesbian and Gay Association). Actualment manté les sigles ILGA però el nom complet és International Lesbian, Gay, Bisexual, Trans and Intersex Association, amb la incorporació de totes les identitats (encara faltaria la d’Asexual) que conformen la diversitat sexual i de gènere, i que han adoptat totes les organitzacions. Aquest esmicolament encara s’ha ampliat a partir de la ‘teoria’ Queer sorgida a la dècada de 1980, precisament una filosofia que rebutja les identitats, i ara ja veiem les sigles LGTBIQ+.
Mai m’he sentit còmode amb aquest reforç de les diverses identitats. La identitat homosexual, terme mèdic inventat el segle XIX, és quelcom històricament recent. Algú pot pensar que a l’antiga Grècia algú podia identificar-se com a homosexual? Que es qualifiquessin com a tals les 150 parelles d’amants del temible Exèrcit Sagrat de Tebes? No, era una pràctica totalment normal que no es distingia de l’heterosexualitat. I durant tota la història de la repressió el que es reprimia eren els ‘pecats’ i ‘delictes’ de sodomia, no ‘ser’ sodomita. No és fins al segle XIX, quan l’homosexualitat va ser també ‘malaltia’ que es va començar a forjar aquesta identitat.
El cert és, però, que per a l’activisme polític contra l’opressió són necessàries les identitats, els afectats han de sentir-se formant part d’un grup que, fent pinya, desenvolupi la lluita. Vaig haver de reconèixer, per tant, que l’equivocat era jo.
Tot i això, a la dècada de 1970 jo començava les meves xerrades amb la frase “Els homosexuals no existeixen”, argumentant aquesta provocativa afirmació a partir de l’informe Kinsey que, resumint, afirma que la immensa majoria de la població és bisexual, tan sols uns pocs són exclusivament homosexuals i, sorpresa!, també sols uns pocs són exclusivament heterosexuals. [Per cert, tot i que l’informe Kinsey ha estat molt vilipendiat, unes recents enquestes als EUA corroboren que la meitat de la població es considera bisexual]. En aquella dècada, sobretot a partir de la històrica manifestació del 1977 a Barcelona i de la presentació, el mateix any, de l’encara il·legal FAGC a Terrassa, Sabadell i a altres poblacions de l’àmbit del Grup d’Acció Territorial del Vallès Occidental del FAGC, conegut i molt actiu, ens van ploure sol·licituds de xerrades a instituts, escoles d’adults i d’altres entitats. Més endavant, amb els ajuntaments ja democràtics, aquest tipus de xerrades sobre diversitat sexual van passar a fer-les professionals, com no podia ser d’altra manera, dubto que amb el mateix caire que les feia jo.
La següent equivocació va ser que, sent com era jo un neòfit en política, desconfiava que cap grup o partit polític ni cap sindicat d’esquerres (per descomptat de drets tampoc), recolzés les nostres reivindicacions. Recordem que les associacions de víctimes del nazisme es negaven a reconèixer els homosexuals com a víctimes, el que no es va aconseguir fis el 1985, quaranta anys després de l’holocaust. Quan vem fer la presentació del FAGC a Terrassa, tot i que ja s’havia fet la manifestació del 1977 a Barcelona, jo desconeixia la col·laboració dels partits, sindicats i moviments d’esquerres en la seva organització i fins i tot en els serveis d’ordre de la manifestació. Per tant, tot i que vem fer una convocatòria àmplia, jo pensava: aquí no hi vindrà ningú. La grata sorpresa va ser que la sala va quedar abarrotada, l’èxit de la convocatòria va ser total.
La següent equivocació va ser sobre el matrimoni homosexual. Tot i saber que era necessari per qüestins legals i hereditàries, sóc dels que quan es va aprovar pensavem: vaja, ja ens hem domesticat, ja hem adoptat la institució principal del patriarcat. Ara veig que, a més a més de les qüestions legals, ha estat una mesura que ha donat una enorme visibilitat a l’homosexualitat.
Tot i sentir-me incòmode amb la qüestió identitària vaig seguir participant-hi activament, però apartant-me del primer pla del moviment i seguir col·laborant-hi amb el que millor sé fer, la meva professió d’arquitecte. Vaig projectar la reforma de la seu al passeig de Picasso de l’Institut Lambda, després Casal Lambda al carrer Ample, on també vaig projectar la reforma. La meva darrera aportació com arquitecte ha estat la seu de la Fundació Enllaç.
M’agradaria que tot això que he explicat servís per reflexionar sobre la qüestió identitària. Tot i reconeixent que el sentiment de grup és necessari, cada cop que sento dir “el col·lectiu” se’m remou l’estómac, i aquesta expressió se sent cada cop més. Jo segueixo veient l’homosexualitat com a natural per a tothom i no només per a una minoria.
“Jo també sóc gai”, em va dir la noia que m’acabaven de presentar. Era a la terrassa del Cafè de l’Òpera, en plena Rambla de Barcelona, una Rambla que a la dècada de 1970 bullia de ganes de llibertat, ja a les acaballes de la dictadura franquista. Sobretot amb l’incipient moviment gai, amb l’Ocaña i el Nazario passejant-se fent les seves ‘performances’ i amb un esclat de visibilitat gai.
Sí, has llegit bé, era una noia qui em va dir que també era gai. I és que als inicis erem tan il·lusos, o al menys ho era jo, que preteniem que el mot ‘gai’, recentment adoptat seguint el ‘gay’ anglosaxó i davant l’absència d’un mot que ens definís i que no fos insultant, fos un mot inclusiu, que abarqués tota la diversitat. Primera equivocació. El FAGC (Front d’Alliberament Gai de Catalunya) ja reconeixia en el seu Manifest de 1976 que l’opressió dels homes homosexuals és qualitativament diferent que la de les dones que, a més, ja tenien un mot que no era insultant: lesbianes. Així, la IGA (International Gay Association) va passar a ser la ILGA (International Lesbian and Gay Association). Actualment manté les sigles ILGA però el nom complet és International Lesbian, Gay, Bisexual, Trans and Intersex Association, amb la incorporació de totes les identitats (encara faltaria la d’Asexual) que conformen la diversitat sexual i de gènere, i que han adoptat totes les organitzacions. Aquest esmicolament encara s’ha ampliat a partir de la ‘teoria’ Queer sorgida a la dècada de 1980, precisament una filosofia que rebutja les identitats, i ara ja veiem les sigles LGTBIQ+.
Mai m’he sentit còmode amb aquest reforç de les diverses identitats. La identitat homosexual, terme mèdic inventat el segle XIX, és quelcom històricament recent. Algú pot pensar que a l’antiga Grècia algú podia identificar-se com a homosexual? Que es qualifiquessin com a tals les 150 parelles d’amants del temible Exèrcit Sagrat de Tebes? No, era una pràctica totalment normal que no es distingia de l’heterosexualitat. I durant tota la història de la repressió el que es reprimia eren els ‘pecats’ i ‘delictes’ de sodomia, no ‘ser’ sodomita. No és fins al segle XIX, quan l’homosexualitat va ser també ‘malaltia’ que es va començar a forjar aquesta identitat.
El cert és, però, que per a l’activisme polític contra l’opressió són necessàries les identitats, els afectats han de sentir-se formant part d’un grup que, fent pinya, desenvolupi la lluita. Vaig haver de reconèixer, per tant, que l’equivocat era jo.
Tot i això, a la dècada de 1970 jo començava les meves xerrades amb la frase “Els homosexuals no existeixen”, argumentant aquesta provocativa afirmació a partir de l’informe Kinsey que, resumint, afirma que la immensa majoria de la població és bisexual, tan sols uns pocs són exclusivament homosexuals i, sorpresa!, també sols uns pocs són exclusivament heterosexuals. [Per cert, tot i que l’informe Kinsey ha estat molt vilipendiat, unes recents enquestes als EUA corroboren que la meitat de la població es considera bisexual]. En aquella dècada, sobretot a partir de la històrica manifestació del 1977 a Barcelona i de la presentació, el mateix any, de l’encara il·legal FAGC a Terrassa, Sabadell i a altres poblacions de l’àmbit del Grup d’Acció Territorial del Vallès Occidental del FAGC, conegut i molt actiu, ens van ploure sol·licituds de xerrades a instituts, escoles d’adults i d’altres entitats. Més endavant, amb els ajuntaments ja democràtics, aquest tipus de xerrades sobre diversitat sexual van passar a fer-les professionals, com no podia ser d’altra manera, dubto que amb el mateix caire que les feia jo.
La següent equivocació va ser que, sent com era jo un neòfit en política, desconfiava que cap grup o partit polític ni cap sindicat d’esquerres (per descomptat de drets tampoc), recolzés les nostres reivindicacions. Recordem que les associacions de víctimes del nazisme es negaven a reconèixer els homosexuals com a víctimes, el que no es va aconseguir fis el 1985, quaranta anys després de l’holocaust. Quan vem fer la presentació del FAGC a Terrassa, tot i que ja s’havia fet la manifestació del 1977 a Barcelona, jo desconeixia la col·laboració dels partits, sindicats i moviments d’esquerres en la seva organització i fins i tot en els serveis d’ordre de la manifestació. Per tant, tot i que vem fer una convocatòria àmplia, jo pensava: aquí no hi vindrà ningú. La grata sorpresa va ser que la sala va quedar abarrotada, l’èxit de la convocatòria va ser total.
La següent equivocació va ser sobre el matrimoni homosexual. Tot i saber que era necessari per qüestins legals i hereditàries, sóc dels que quan es va aprovar pensavem: vaja, ja ens hem domesticat, ja hem adoptat la institució principal del patriarcat. Ara veig que, a més a més de les qüestions legals, ha estat una mesura que ha donat una enorme visibilitat a l’homosexualitat.
Tot i sentir-me incòmode amb la qüestió identitària vaig seguir participant-hi activament, però apartant-me del primer pla del moviment i seguir col·laborant-hi amb el que millor sé fer, la meva professió d’arquitecte. Vaig projectar la reforma de la seu al passeig de Picasso de l’Institut Lambda, després Casal Lambda al carrer Ample, on també vaig projectar la reforma. La meva darrera aportació com arquitecte ha estat la seu de la Fundació Enllaç.
M’agradaria que tot això que he explicat servís per reflexionar sobre la qüestió identitària. Tot i reconeixent que el sentiment de grup és necessari, cada cop que sento dir “el col·lectiu” se’m remou l’estómac, i aquesta expressió se sent cada cop més. Jo segueixo veient l’homosexualitat com a natural per a tothom i no només per a una minoria.
