(Traducción al español no disponible. Disculpar las molestias)
Ens trobem a Espanya i Catalunya davant la primera generació de persones [tooltip text=»LGBTI: Acrònim de persones lesbianes, gais, bisexuals, trans i intersexuals (en nomenclatura ILGA-Europa). En la present ponència s’utilitzarà la versió abreviada LGBT.»]LGBTI[1][/tooltip] que arriben a la maduresa i la vellesa en democràcia i amb plens drets polítics i socials. Aquestes persones han de fer front a dos obstacles principals: els propis de fer-se gran en el marc d’una societat [tooltip text=»L’edatisme es pot definir com la discriminació per raó d’edat o ageism, en anglès.»]edatista[2][/tooltip], i la necessitat de tenir que ocultar de nou la seva afectivitat, la seva sexualitat i/o la seva identitat de gènere, en segons quins contextos socials.
Entre les principals dificultats d’aquest procés d’envelliment en una societat encara LGBT-fòbica, es pot assenyalar: necessitar de familiars i d’una xarxa de suport per a la cura essent LGBT, en situacions de dependència; sentir por a la discriminació en espais d’atenció pública i acompanyament a persones majors; la manca de professionals amb formació especialitzada, i per últim, l’escassa consciència entre les persones més joves del propi col·lectiu. Aquests exemples il·lustratius semblen indicar que envellir essent una persona LGBT pot ser un procés difícil i dolorós.
Tenint en compte que amb prou feines es disposa d’estudis científics aplicats a arreu de l’estat espanyol que observin indicadors d’orientació sexual en persones grans, en 2050 podem comptar amb un col·lectiu d’homes grans gais amb més de 65 anys d’entre 1 milió i 650.000 individus a Espanya[tooltip text=»Segons projecció de les estimacions de Beatriz Gimeno a “Vejez y Orientación Sexual” (2009)»][3][/tooltip]. Des d’un punt de vista qualitatiu i inclusiu, aquesta presència ja justifica que es necessiti implementar polítiques públiques específiques per aquest col·lectiu, a més del fet de trobar-nos en una societat que no assumeix la diversitat sexual de la seva gent gran.
En una ciutat com Barcelona, el panorama actual dels homes gais de més de 70 anys és més complex que el dels seus similars de menys edat, aquells que podem anomenar com els de la [tooltip text=»En paraules de Jordi Petit, un dels homes entrevistats en aquest estudi»] “generació Stonewall”[4][/tooltip], i que van ser-hi darrera de la primera manifestació per l’alliberament sexual a l’estat el 28 de juny de 1977. Molts dels primers van portar durant molt de temps una doble vida amb matrimonis de conveniència amb dones, i aquells que ja superen els 80 anys són molt poc visibles i accessibles en l’actualitat. Pateixen d’una doble homofòbia, la que prové de la culpabilitat interna o interioritzada, i la de [tooltip text=»En paraules de Leopold Estapé, un altre dels homes entrevistats en aquest estudi»]la por al càstig exterior[5][/tooltip]. En aquest col·lectiu el poder adquisitiu també resulta determinant. La majoria han arribat a la vellesa sense fills propis i poden veure’s aïllats per problemes de salut i/o de rebuig familiar. En aquests casos, la solitud és un factor clau.
En canvi, com a elements positius que es poden destacar hi ha una més gran visibilitat pública dels homes gais que ja van obrir camí després de la Transició democràtica, tot i que amb diferències amb les dones lesbianes i les persones trans majors. Aquests homes han pogut experimentar una sexualitat més oberta, encara que semi-oculta o acotada a certs contextos.
La qüestió de la masculinitat històricament
dissident és una de les qüestions més
interessants que trobem al relat que conformen els testimonis dels homes gais entrevistats. La ‘motxilla franquista’ que arrosseguen encara molts d’ells els hauria afectat especialment al llarg dels anys en la seva autoestima i el seu propi concepte com a homes. La moralitat ‘nacional-catòlica’ en la que els va tocar educar-se, viure i socialitzar els menyspreava especialment pel fet de “ser menys homes”, que aquells que no mostraven cap afectació o conducta diferent a la considerada com a normativa[tooltip text=»Confirmant un escenari d’opressió sexual histórica, en paraules de Gayle Rubin (1989)»][6][/tooltip].
L’ideal normatiu de mascle o d’home sota el règim franquista en cap cas contemplava la possibilitat de declarar-se
homosexual, efeminat, amanerat o travesti sense que aquesta conducta fos reprimida i sancionada durament[tooltip text=»Segons els investigadors, uns 1000 homes homosexuals foren
engarjolats entre els anys 1970 i 1979 pel règim franquista en aplicació de la Ley de Rehabilitación y Peligrosidad Social (LRPS). La normativa els considerava propensos a realitzar “fets delictius i antisocials” degut a la seva orientació sexual, i eren condemnats a ser reclosos i fer treballs forçosos. En aquest context, la primera víctima era la visibilitat d’aquests homes, per descomptat.»][7][/tooltip]. Estem vivint potser, un primer moment d’eclosió de la memòria
col·lectiva LGBT al nostre país, però no sempre ha estat així. Els entrevistats descriuen un escenari d’invisibilització i d’exclusió social, de manca de reconeixement públic o d’interès per a les polítiques sectorials
concretes i de desmobilització col·lectiva, que els ha fet sentir-se al
marge dels avenços socials aconseguits al llarg del període democràtic i per el
propi col·lectiu LGBT.
[1] LGBTI: Acrònim de persones lesbianes, gais, bisexuals, trans i intersexuals (en nomenclatura ILGA-Europa). En la present ponència s’utilitzarà la versió abreviada LGBT.
[2] L’edatisme es pot definir com la discriminació per raó d’edat o ageism, en anglès.
[3] Segons projecció de les estimacions de Beatriz Gimeno a “Vejez y Orientación Sexual” (2009).
[4] En paraules de Jordi Petit, un dels homes entrevistats en aquest estudi.
[5] En paraules de Leopold Estapé, un altre dels homes entrevistats en aquest estudi.
[6] Confirmant un escenari d’opressió sexual histórica, en paraules de Gayle Rubin (1989).
[7] Segons els investigadors, uns 1000 homes homosexuals foren engarjolats entre els anys 1970 i 1979 pel règim franquista en aplicació de la Ley de Rehabilitación y Peligrosidad Social (LRPS). La normativa els considerava propensos a realitzar “fets delictius i antisocials” degut a la seva orientació sexual, i eren condemnats a ser reclosos i fer treballs forçosos. En aquest context, la primera víctima era la visibilitat d’aquests homes, per descomptat.